Sentir com el nostre President avisava de la necessitat de convocar unes noves eleccions si la Llei de Pressupostos de la Generalitat no tirava endavant inquieta a qualsevol, però el fet de tramar una Santa Aliança amb aquells qui intenten dinamitar el model d'immersió lingüística al nostre país, aquells qui van propiciar la tisorada estatutària per part del TC fa just un any o aquells qui al País Valencià i a Balears en un futur no molt llunyà deixaran el català en les més tristes penúries, no només inquieta i amoïna sinó que marceix i enerva molts votants convergents.
El tàcit pacte CiU-PP a fi i efecte de possibilitar l'arraconament de les esmenes a la totalitat contra els Pressupostos i permetre així, que superéssin el primer i més complicat obstacle del procés, no està exempt de contraprestacions en favor dels populars. I això fa por, molta por.
Només cal pensar com després d'unes intencionades hesitacions i falses esperances en el sentit d'evitar que el PP català per primera vegada en la seva història governés una ciutat cabdal al nostre país, es va deixar via lliure perquè el xenòfob i venedor de fum García Albiol aconseguís ser batlle de Badalona. Potser els càlculs als despatxos de la Generalitat no van acabar de funcionar del tot bé a l'obviar que les alcaldies són quatrianals mentres que els acords de mínims parlamentaris són fugaços i puntuals.
Sigui com sigui, costa molt no veure una sinergia més o menys estable entre aquests dos partits quan a remolc de l'acord per aprovar els Pressupostos, també abunden les aliances a Consells Comarcals, municipis o a la mateixa Diputació de Barcelona, sense anar més lluny. Pot donar l'impressió doncs, que enlloc d'intentar esmorteir la puixança popular tot fent prevaldre el sentit nacional i de simple congruència amb uns ideals, s'hagi preferit no embolicar més la troca i anar als pactes naturals i que més estabilitat poden proporcionar a uns ja de mena tumultuosos primers mesos de legislatura.
Els convergents sobiranistes restem esperançats tanmateix, a que la present situació sigui fruit d'una necessitat conjuntural i no pas d'un flirteig que tot just acabi de començar i que tingui ànim vitalici. Ja ho sentíem tots plegats durant la campanya: “els dos primers anys de legislatura caldrà centrar-se en la delicada situació financera, després ja apujarem el to nacional”.
miércoles, 29 de junio de 2011
viernes, 20 de mayo de 2011
Quina putrefacció!
¿Creen ustedes que se debería suprimir el Tribunal Constitucional?. Amb aquesta perla de pregunta s'aferrava l'arxiconegut programa el “Gato al agua” del canal Intereconomía una de les primeres nits d'aquest mes de maig. Els vots favorables eren, òbviament, folgadament superiors als negatius, exemplificant així com el beuratge ranci, amarg i espanyolista que dia rere dia els mitjans de comunicació de mig país veí serveixen, comença a fer l'efecte desitjat.
Ara bé, la qüestió tenia la seva gràcia. No cal perdre de vista que fou plantejada sinó el mateix dia, el posterior, de la sentència de l'esmentat tribunal a favor de la legalització de Bildu a fi i efecte de permetre'ls-hi la participació el 22 de maig. Cau pel seu propi pes doncs, que això escandalitzà a molta gent del carrer -desafortunadament, massa- i paral.lelament a aquells que cada nit etziben bimbirimboies a tort i a dret per endur-se el gat a l'aigua.
Quin grau d'hipocresia tan elevat! Hi ha forma possible de digerir que aquells individus de ments maquiavèl.liques que encara ara ens exigeixen acatar la sentència esmicoladora del mateix TC en contra del nostre Estatut i de la nostra dignitat com a nació, ens vulguin ara tirar per la cara que en realitat és un òrgan totalment polititzat perquè permet incórrer la suposada branca política d'ETA a les eleccions?
Escolteu-me, en què quedem? Ens hem de creure allò que diuen 12 magistrats escollits ad hoc pels dos partits dominants de torn o bé obviar plenament qualsevol futilesa de marcat caràcter polític que emetin?
Arribo a la conclusió tanmateix, que la pregunta tampoc és tan esbarriada ni atentadora indirectament contra el nostre país com pot semblar en primer moment, perquè si els precursors del recurs d'inconstitucionalitat que va acabar donant unes més que melangioses transcendències pel nostre país a finals de juny de l'any passat estan posant ara en dubte la credibilitat del tribunal i la seva pròpia raó d'existir, resta alguna fonamentació ètica per part nostra de fer-li un mínim cas d'ara en endavant si és que encara en quedava alguna?
Judicialització de la política o politització de la justícia? ja no sé com cal anomenar-ho, ara bé, de podrit, corrupte i fètid, Espanya guanya medalles.
Ara bé, la qüestió tenia la seva gràcia. No cal perdre de vista que fou plantejada sinó el mateix dia, el posterior, de la sentència de l'esmentat tribunal a favor de la legalització de Bildu a fi i efecte de permetre'ls-hi la participació el 22 de maig. Cau pel seu propi pes doncs, que això escandalitzà a molta gent del carrer -desafortunadament, massa- i paral.lelament a aquells que cada nit etziben bimbirimboies a tort i a dret per endur-se el gat a l'aigua.
Quin grau d'hipocresia tan elevat! Hi ha forma possible de digerir que aquells individus de ments maquiavèl.liques que encara ara ens exigeixen acatar la sentència esmicoladora del mateix TC en contra del nostre Estatut i de la nostra dignitat com a nació, ens vulguin ara tirar per la cara que en realitat és un òrgan totalment polititzat perquè permet incórrer la suposada branca política d'ETA a les eleccions?
Escolteu-me, en què quedem? Ens hem de creure allò que diuen 12 magistrats escollits ad hoc pels dos partits dominants de torn o bé obviar plenament qualsevol futilesa de marcat caràcter polític que emetin?
Arribo a la conclusió tanmateix, que la pregunta tampoc és tan esbarriada ni atentadora indirectament contra el nostre país com pot semblar en primer moment, perquè si els precursors del recurs d'inconstitucionalitat que va acabar donant unes més que melangioses transcendències pel nostre país a finals de juny de l'any passat estan posant ara en dubte la credibilitat del tribunal i la seva pròpia raó d'existir, resta alguna fonamentació ètica per part nostra de fer-li un mínim cas d'ara en endavant si és que encara en quedava alguna?
Judicialització de la política o politització de la justícia? ja no sé com cal anomenar-ho, ara bé, de podrit, corrupte i fètid, Espanya guanya medalles.
domingo, 17 de abril de 2011
Catalunya ni tocar-la!
El dia 23 del mes passat el Secretari d'Estat d'Hisenda, el senyor Carlos Ocaña va tenir la gosadia pròpia de molts d'altres al comminar a la Generalitat de Catalunya i més concretament al nostre Conseller d'Economia Andreu Mas-Colell via carta, a duplicar les restriccions en matèria de despesa pública a més a més de pujar impostos.
Sona a acudit de mal gust que aquells que ja tenen prous problemes a les seva Castella quixotiana s'atraveixin i perdin tota la poca decència que els hi queda per intentar entorpir la bona marxa de les mesures (ja molt restrictives de mena al pretendre eliminar un 10% de la despesa) empreses per un govern que està procurant dur a terme un proesa amb els números.
Però realment creuen els nostres veïns d'Alcanar enllà que som tant beneits d'acceptar una nova fuetada en contra de la nostra intel.ligència com a nació? Creuen realment que són ells titulars de la veritat absoluta i que tenen dret a fer i desfer a la seva voluntat i fer-nos sentir com l'ase de tots els cops?
Crec sincerament que encara no han acabat de digerir que els seus germans socialistes ja no governen Catalunya i que els pantalons no es baixen a la mínima insinuació com fins fa poc més de 100 dies, sinó ben al contrari.
Retallem per aquí i retallem per més enllà, amb mesura i seny, ara és el que toca fer, però que ningú perdi de vista que tanta tisorada tindria una fàcil solució: disposar dels 20.000 milions d'euros que l'Estat ens espolia any rere any, sense cessar, fent desangnar les nostres arques públiques i obligant-nos a prendre decisions raonablement impopulars.
Quedem-nos amb una nova veu favorable a la nostra causa; Kenneth Rogoff, professor de Harvard i execonomista del Fons Monetari Internacional, que fa molt poquet va assegurar sense massa embuts que Catalunya seria un dels països més rics del món si es deslligués de la malmesa Espanya.
Algú més s'apunta al tren de la justícia que ens mereixem i que només assolirem a través de la independència de la nostra nació?
Sona a acudit de mal gust que aquells que ja tenen prous problemes a les seva Castella quixotiana s'atraveixin i perdin tota la poca decència que els hi queda per intentar entorpir la bona marxa de les mesures (ja molt restrictives de mena al pretendre eliminar un 10% de la despesa) empreses per un govern que està procurant dur a terme un proesa amb els números.
Però realment creuen els nostres veïns d'Alcanar enllà que som tant beneits d'acceptar una nova fuetada en contra de la nostra intel.ligència com a nació? Creuen realment que són ells titulars de la veritat absoluta i que tenen dret a fer i desfer a la seva voluntat i fer-nos sentir com l'ase de tots els cops?
Crec sincerament que encara no han acabat de digerir que els seus germans socialistes ja no governen Catalunya i que els pantalons no es baixen a la mínima insinuació com fins fa poc més de 100 dies, sinó ben al contrari.
Retallem per aquí i retallem per més enllà, amb mesura i seny, ara és el que toca fer, però que ningú perdi de vista que tanta tisorada tindria una fàcil solució: disposar dels 20.000 milions d'euros que l'Estat ens espolia any rere any, sense cessar, fent desangnar les nostres arques públiques i obligant-nos a prendre decisions raonablement impopulars.
Quedem-nos amb una nova veu favorable a la nostra causa; Kenneth Rogoff, professor de Harvard i execonomista del Fons Monetari Internacional, que fa molt poquet va assegurar sense massa embuts que Catalunya seria un dels països més rics del món si es deslligués de la malmesa Espanya.
Algú més s'apunta al tren de la justícia que ens mereixem i que només assolirem a través de la independència de la nostra nació?
Número 80 pintat de verd
No us negaré que ja n'estava una mica tip de sentir o veure urbi et orbi debats, converses, simples comentaris de carrer o grans titulars dels telenotícies especialment del nostre país tot allò que fes referència a la fumuda limitació dels 80km/h als accessos de Barcelona, el seu corresponent compliment o no de promesa electoral per part de CiU i com l'oposició ha procurat torpedejar la bona gestió d'una modificació viària d'aquesta talla.
Ara per fi, en virtut de la mà ferma del Conseller Puig, la bona entesa amb el Servei Català de Trànsit, uns informes que ho avalen i per sobre de tot, l'eco de les veus contràries a la norma: els conductors i conductores que havien de suportar la insensatesa del reglament de trànsit dia rere dia, podran veure com aquesta rigidesa que ja semblava sempiterna, pren un tacte més tovenc.
Tot tornarà com regia abans del gener del 2008, moment en el qual els d'Iniciativa van decidir que tocava sortir als diaris i crear maldecaps a tort i dret amb la promulgació de la bacinada que ara es posa fi. Asseguraven que així es reduiria la sinistralitat i que per damunt de tot, podriem respirar un aire tant refinat com el de la Lapònia.
Es conformarà al cap i a la fi, un nou mapa de velocitat variable que fluctuarà entre els 80 i els 120km/h modulable per criteris racionals -i convé repetir el terme “racionals” per poder-ho distingir de l'etapa anterior- tals com l'hora, el nivell de congestió de la carretera, el risc de sinistralitat, les condicions meteorològiques, els trams en obres o els nivells de contaminació de l'aire.
Si de reduir la sinistralitat a les carreteres amb l'antiga norma es tractava, val a dir que segons dades facilitades pel mateix Departament d'Interior, ha existit una tendència a la disminució en el conjunt de la xarxa de carreteres catalanes, ben palesa amb el 13% menys de morts i ferits greus que es van registrar el 2010 respecte l'any anterior, que per altra banda -i heus aquí on la “zona 80” s'ha quedat de manifest- no ha tingut la seva traducció a la zona controvertida on durant el mateix període la sinistralitat hi va créixer un 27%.
Però és que ja per concloure, cal veure fins a quin punt tot plegat ha estat carregat de niciesa i absurditat en referència també a la ingent quantia de gasos contaminants que resguarden Barcelona i voltants i que l'arxiconeguda mesura havia de fer esvair. Resulta que anar a pas de tortuga amb cotxe era com oli en un llum per reduir gasos contaminants, però que quan ve un potent anticicló que impedeix la renovació de l'aire, la zona metropolitana assoleix uns índexs de pol.lució mai vistos?
És recomenable agafar la bicicleta quan l'aire està tan viciat o què, senyor Herrera i companyia?
Ara per fi, en virtut de la mà ferma del Conseller Puig, la bona entesa amb el Servei Català de Trànsit, uns informes que ho avalen i per sobre de tot, l'eco de les veus contràries a la norma: els conductors i conductores que havien de suportar la insensatesa del reglament de trànsit dia rere dia, podran veure com aquesta rigidesa que ja semblava sempiterna, pren un tacte més tovenc.
Tot tornarà com regia abans del gener del 2008, moment en el qual els d'Iniciativa van decidir que tocava sortir als diaris i crear maldecaps a tort i dret amb la promulgació de la bacinada que ara es posa fi. Asseguraven que així es reduiria la sinistralitat i que per damunt de tot, podriem respirar un aire tant refinat com el de la Lapònia.
Es conformarà al cap i a la fi, un nou mapa de velocitat variable que fluctuarà entre els 80 i els 120km/h modulable per criteris racionals -i convé repetir el terme “racionals” per poder-ho distingir de l'etapa anterior- tals com l'hora, el nivell de congestió de la carretera, el risc de sinistralitat, les condicions meteorològiques, els trams en obres o els nivells de contaminació de l'aire.
Si de reduir la sinistralitat a les carreteres amb l'antiga norma es tractava, val a dir que segons dades facilitades pel mateix Departament d'Interior, ha existit una tendència a la disminució en el conjunt de la xarxa de carreteres catalanes, ben palesa amb el 13% menys de morts i ferits greus que es van registrar el 2010 respecte l'any anterior, que per altra banda -i heus aquí on la “zona 80” s'ha quedat de manifest- no ha tingut la seva traducció a la zona controvertida on durant el mateix període la sinistralitat hi va créixer un 27%.
Però és que ja per concloure, cal veure fins a quin punt tot plegat ha estat carregat de niciesa i absurditat en referència també a la ingent quantia de gasos contaminants que resguarden Barcelona i voltants i que l'arxiconeguda mesura havia de fer esvair. Resulta que anar a pas de tortuga amb cotxe era com oli en un llum per reduir gasos contaminants, però que quan ve un potent anticicló que impedeix la renovació de l'aire, la zona metropolitana assoleix uns índexs de pol.lució mai vistos?
És recomenable agafar la bicicleta quan l'aire està tan viciat o què, senyor Herrera i companyia?
sábado, 19 de febrero de 2011
La cafetera comença a escassejar...
N'hi ha que ho diuen més clarament i sense embuts i d'altres que volen quedar bé amb la vianda al plat tot difuminant el missatge fent-lo políticament correcte; però no ens enganyem, strictus sensu les motivacions que hi ha i el propòsit que persegueixen és calcat: no podem continuar servint 17 tasses de cafè amb una sola cafetera.
I és ara, en ple atzucac econòmic espanyol i en menor mesura, europeu i mundial, quan els dos grans partits polítics se n'adonen que això del “café para todos” va acontentar a molts sectors del flamant país que reneixia dels glaucs anys dictatorials, però que ha esdevingut del tot inviable poder-ho sostenir.
Amb la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico), als catalans sobretot, ens van vendre la moto. És aquesta Llei la que va autenticar doncs, que qualsevol dels territoris que volgués esdevenir Comunitat Autònoma no tindria cap inconvenient en fer-ho i que, un cop constituida com a tal, seria dipositària d'unes competències que s'anirien traspassant des del govern central per acabar, -i heus aquí el gran parany-, com les que ja partien des d'un bon principi en avantatge.
Fou, sens dubte, una estratègia molt hàbil per part d'Espanya encara que, i no m'agradaria posar-ho en dubte, de les úniques possibles atenent a la convulsa Transició que s'estava vivint. Una tàctica que conduí a resultats força dispars segons el territori, per cert.
Catalunya, de la mateixa manera que el País Basc, partien a priori, d'un punt de partida privilegiat per adoptar els nous Estatus d'Autonomia tal i com se'n dedueix de la disposició transitòria segona de la Constitució Espanyola pel fet d'haver aprovat durant l'època de la 2a República la seva norma fundacional suprema. El segon no perdé embranzida i, tal i com se li reconeixia una mica més amunt en la mateixa carta magna, a la disposicó addicional primera, obtingué el concert econòmic com a resposta dels drets històrics dels territoris forals que el text empara.
A Catalunya no hi hagué tanta sort, i ens quedàrem allà on els poders constituents espanyols desitjaren i on els catalans i catalanes de fa més de trenta anys tingueren ànsia d'exigir. Potser no ens en vàrem adonar que tot això de les autonomies era una mofa als nostres morros ja que propugnava una homogeneïtzació de tot l'Estat Espanyol en 17 porcions que més tard o més d'hora, acabarien tenint el mateix que nosaltres (excepte País Basc i Navarra) tot resseguint el nostre camí ple d'esforços per reclamar el que ens mereixem.
Una bona manera aquesta del “café para todos” per intentar aigualir, difuminar i disoldre quelcom que ja fou palès en la redacció de la CE: la diferenciació entre “nacionalitats” i “regions”. Emperò sembla ser que els elements d'identitat propis que singularitzen Catalunya de qualsevol altre Comunitat Autònoma a excepció del País Basc, i en molt menys vigor, Galícia, com a fonament d'un mereixedor tracte particular i distint en matèria política i/o financera no han sigut tinguts en compte per la cúpula política espanyola en aquests 30 primers anys de democràcia.
Un quasi mutisme català basat en “l'amén” que està a punt de canviar enfront el nou ímpetu de la llei del pèndol mesetiana, que ara marca una tendència estandaritzadora sense precedents. No permetrem que per la devoció de voler equiperar una Comunitat Autònoma ordinària com la Regió de Múrcia o Extremadura, on mai haurien ni somiat poder tenir una bandera i Parlament propis, amb una Nació històrica com la catalana, s'estronqui el nostre status quo.
Si volen esbarlar les autonomies, que s'ho facin entre ells, però a nosaltres ja no ens deixa massa bon gust de boca el “café para todos” ni molt menys un “cortado descafeinado”, com pretenen des de Madrid.
I és ara, en ple atzucac econòmic espanyol i en menor mesura, europeu i mundial, quan els dos grans partits polítics se n'adonen que això del “café para todos” va acontentar a molts sectors del flamant país que reneixia dels glaucs anys dictatorials, però que ha esdevingut del tot inviable poder-ho sostenir.
Amb la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico), als catalans sobretot, ens van vendre la moto. És aquesta Llei la que va autenticar doncs, que qualsevol dels territoris que volgués esdevenir Comunitat Autònoma no tindria cap inconvenient en fer-ho i que, un cop constituida com a tal, seria dipositària d'unes competències que s'anirien traspassant des del govern central per acabar, -i heus aquí el gran parany-, com les que ja partien des d'un bon principi en avantatge.
Fou, sens dubte, una estratègia molt hàbil per part d'Espanya encara que, i no m'agradaria posar-ho en dubte, de les úniques possibles atenent a la convulsa Transició que s'estava vivint. Una tàctica que conduí a resultats força dispars segons el territori, per cert.
Catalunya, de la mateixa manera que el País Basc, partien a priori, d'un punt de partida privilegiat per adoptar els nous Estatus d'Autonomia tal i com se'n dedueix de la disposició transitòria segona de la Constitució Espanyola pel fet d'haver aprovat durant l'època de la 2a República la seva norma fundacional suprema. El segon no perdé embranzida i, tal i com se li reconeixia una mica més amunt en la mateixa carta magna, a la disposicó addicional primera, obtingué el concert econòmic com a resposta dels drets històrics dels territoris forals que el text empara.
A Catalunya no hi hagué tanta sort, i ens quedàrem allà on els poders constituents espanyols desitjaren i on els catalans i catalanes de fa més de trenta anys tingueren ànsia d'exigir. Potser no ens en vàrem adonar que tot això de les autonomies era una mofa als nostres morros ja que propugnava una homogeneïtzació de tot l'Estat Espanyol en 17 porcions que més tard o més d'hora, acabarien tenint el mateix que nosaltres (excepte País Basc i Navarra) tot resseguint el nostre camí ple d'esforços per reclamar el que ens mereixem.
Una bona manera aquesta del “café para todos” per intentar aigualir, difuminar i disoldre quelcom que ja fou palès en la redacció de la CE: la diferenciació entre “nacionalitats” i “regions”. Emperò sembla ser que els elements d'identitat propis que singularitzen Catalunya de qualsevol altre Comunitat Autònoma a excepció del País Basc, i en molt menys vigor, Galícia, com a fonament d'un mereixedor tracte particular i distint en matèria política i/o financera no han sigut tinguts en compte per la cúpula política espanyola en aquests 30 primers anys de democràcia.
Un quasi mutisme català basat en “l'amén” que està a punt de canviar enfront el nou ímpetu de la llei del pèndol mesetiana, que ara marca una tendència estandaritzadora sense precedents. No permetrem que per la devoció de voler equiperar una Comunitat Autònoma ordinària com la Regió de Múrcia o Extremadura, on mai haurien ni somiat poder tenir una bandera i Parlament propis, amb una Nació històrica com la catalana, s'estronqui el nostre status quo.
Si volen esbarlar les autonomies, que s'ho facin entre ells, però a nosaltres ja no ens deixa massa bon gust de boca el “café para todos” ni molt menys un “cortado descafeinado”, com pretenen des de Madrid.
viernes, 21 de enero de 2011
M'agrada, m'agrada molt la dinàmica presa
Quan encara no s'ha complert ni el primer mes del nou govern de la Generalitat, com a mínim ja s'ha pogut manifestar una cosa : els catalans i catalanes que vàren donar la seva confiança a la candidatura de CiU a les passades eleccions del 28-N, estan veient reflectides com les promeses electorals -concepte afí a l'incompliment com cap!- que va exhibir l'ara president Mas durant la campanya electoral, les està duent a terme amb captinença i maduresa.
No són meres paraules etzibades a l'aire sinó mesures ja constatables puix si es demanen esforços i apretades de cinturó a la ciutadania, abans de tot, cal que l'executiu i tota la seva maquinària administrativa en sigui el punt de partida i mirall per a tot el país. I amb motiu de les ximpleries com les que va deixar caure l'ara president del grup parlamentari del PSC, Joaquim Nadal, bo i assegurant que totes les mesures preses tenen més aviat un caràcter simbòlic que no pas real, crec que seria bo fer-ne cinc cèntims novament.
Si reduir un 23% dels alts càrrecs del govern, passant dels 176 “tripartidistes” anteriors als 136 dirigents actuals no és mostra d'aprimament, potser és que no sé restar però a mi em dóna una reducció prou acceptable. Si abolir 3 conselleries de les 15 que hi havien hagut durant l'era dels tres mosqueters tampoc deixa palès l'afany d'austeritat, seria escaient fer-s'ho mirar. O si decidir reduir el personal eventual de la Generalitat, com càrrecs d'assessorament i de confiança al llarg d'aquest mes de gener, tampoc evidencia aquest esforç que s'està endegant des de la Generalitat per intentar capgirar la situació tant terriblement malmesa financerament parlant a causa del malbaratament del govern precedent, signifcarà que no hi entenc re.
I les polítiques restrictives hauran de continuar al llarg dels propers mesos, que ningú ho posi en dubte. De ben segur hi haurà dues fases següents que versaran sobre l'aprovació d'uns decrets que serveixin per organitzar els departaments per sota de les direccions generals així com la necessària reorganització del sistema d'entitats, empreses públiques, consorcis o organismes autònoms. És dur i aspre dir-ho, però els 7.800 milions d'euros que es preveuen trobar de dèficit a les arques de la Generalitat gràcies a l'auditoria que s'ha d'engegar ja, només poden ser sufragats amb mesures impopulars i que no agraden massa.
Un govern seriós i amb les idees clares, que desprèn confiança al conjunt del país, que exhala esperança i compromís, liderat per un capità de vaixell amb el cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra. Un president que no s'acovardeix davant de les veus uniformitzadores i homogeneïtzadores de l'estat autonòmic que corren per Madrid, tot assegurant que el govern català no cedirà ni un sol pas i que serà ell mateix qui vetllarà pels interessos i la dignitat de la nació catalana. No sé vosaltres, però jo em sento protegit, xiroi i jovial com mai.
No són meres paraules etzibades a l'aire sinó mesures ja constatables puix si es demanen esforços i apretades de cinturó a la ciutadania, abans de tot, cal que l'executiu i tota la seva maquinària administrativa en sigui el punt de partida i mirall per a tot el país. I amb motiu de les ximpleries com les que va deixar caure l'ara president del grup parlamentari del PSC, Joaquim Nadal, bo i assegurant que totes les mesures preses tenen més aviat un caràcter simbòlic que no pas real, crec que seria bo fer-ne cinc cèntims novament.
Si reduir un 23% dels alts càrrecs del govern, passant dels 176 “tripartidistes” anteriors als 136 dirigents actuals no és mostra d'aprimament, potser és que no sé restar però a mi em dóna una reducció prou acceptable. Si abolir 3 conselleries de les 15 que hi havien hagut durant l'era dels tres mosqueters tampoc deixa palès l'afany d'austeritat, seria escaient fer-s'ho mirar. O si decidir reduir el personal eventual de la Generalitat, com càrrecs d'assessorament i de confiança al llarg d'aquest mes de gener, tampoc evidencia aquest esforç que s'està endegant des de la Generalitat per intentar capgirar la situació tant terriblement malmesa financerament parlant a causa del malbaratament del govern precedent, signifcarà que no hi entenc re.
I les polítiques restrictives hauran de continuar al llarg dels propers mesos, que ningú ho posi en dubte. De ben segur hi haurà dues fases següents que versaran sobre l'aprovació d'uns decrets que serveixin per organitzar els departaments per sota de les direccions generals així com la necessària reorganització del sistema d'entitats, empreses públiques, consorcis o organismes autònoms. És dur i aspre dir-ho, però els 7.800 milions d'euros que es preveuen trobar de dèficit a les arques de la Generalitat gràcies a l'auditoria que s'ha d'engegar ja, només poden ser sufragats amb mesures impopulars i que no agraden massa.
Un govern seriós i amb les idees clares, que desprèn confiança al conjunt del país, que exhala esperança i compromís, liderat per un capità de vaixell amb el cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra. Un president que no s'acovardeix davant de les veus uniformitzadores i homogeneïtzadores de l'estat autonòmic que corren per Madrid, tot assegurant que el govern català no cedirà ni un sol pas i que serà ell mateix qui vetllarà pels interessos i la dignitat de la nació catalana. No sé vosaltres, però jo em sento protegit, xiroi i jovial com mai.
martes, 4 de enero de 2011
Tot pelant la ceba
Ells, els espanyols, sempre els havia pres per una gent perspicaç i espavilada, que procuràven entendre la nostra realitat i conviure-hi de forma amistosa i respectuosa. És això almenys, el que un jove com jo li havia semblat. Pecava d'optimisme i bona fe, ho reconec. A l'escola sempre m'han ensenyat que de la història se'n pot aprendre quelcom positiu: no caure en els mateixos paranys i errors que t'han encaminat al desastre, conflicte i desafecció. Emperò em sento abatut de veure que la lliçó a partir d'Aragó és diferent o que, com a mínim, la funció moralitzadora del passat no hi apareix per enlloc.
El modus operandi ha variat, i molt, el resultat és semblant, ara bé, l'objectiu, calcat. Afortunadament ja no s'accepta com a lícita la màxima “la fi justifica els mitjans” d'en Maquiavel entesa com a ús de la força, coacció o corrupció sobre l'adversari per a assolir el poder. Ara bé, la resta tot s'hi val; i Espanya ho sap. Delereja ser la França centralista i ferotge envers les nacionalitats tot fent-nos creure que, amb l'Estat de les autonomies sota el marc legal de la divina Carta Magna de 1978 ja farien callar els catalanets i catalanetes.
Tanmateix quina incredulitat la nostra també, valga'm Déu! No hem sigut capaços encara els catalans d'adonar-nos-en que tenen pell de xai però ànima de llop? Aquestes darreres sentències de la màxima instància jurisdiccional espanyola posant èmfasi en la inviabilitat del model d'Immersió Lingüística a Catalunya després d'haver-lo estat aplicant d'ençà el primer govern d'en Pujol i la seva comminació a fer totes aquelles modificacions pertinents per equiperar català i castellà a les aules, deixa entreveure un nou intent per part d'Espanya de voler coartar el nostre fer.
I per què curiosament ara? Per què el Tribunal Suprem va emetre sentència concretament el dia 22 de desembre? Es devia pensar que sent el darrer dia dels col.legis abans de les vacances de Nadal tot passaria desapercebut, és clar. El marge de maniobra per part del professorat, d'entitats i associacions educatives era certament estret, però amb poques hores el rebuig fou emès de forma unànime. O també devia argüir com a motivació per escollir aquell dia 22 el fet que el Govern català es trobava en un lapse de temps més aviat dòcil i vulnerable.
Ambdues raons han resultat ser estèrils.
Els Magistrats doncs, intentaren fer a més a més de jardiners amb les tisores de podar, mestratge amb les seves dots d'endevins, creient-se superiors a l'intel.lecte i seny catalana. Però és que el dia 28 de juny passat amb l'extermini del nostre Estatut a mans del TC ja es va poder comprovar sense romanços quin peu calcen per gent com jo, que encara ens miràvem Espanya com a bon camarada, amb la ignorància d'un marrec. Sortosament ja tornen a amenaçar amb els ullals i la ceba...la ceba es va pelant per sí sola.
El modus operandi ha variat, i molt, el resultat és semblant, ara bé, l'objectiu, calcat. Afortunadament ja no s'accepta com a lícita la màxima “la fi justifica els mitjans” d'en Maquiavel entesa com a ús de la força, coacció o corrupció sobre l'adversari per a assolir el poder. Ara bé, la resta tot s'hi val; i Espanya ho sap. Delereja ser la França centralista i ferotge envers les nacionalitats tot fent-nos creure que, amb l'Estat de les autonomies sota el marc legal de la divina Carta Magna de 1978 ja farien callar els catalanets i catalanetes.
Tanmateix quina incredulitat la nostra també, valga'm Déu! No hem sigut capaços encara els catalans d'adonar-nos-en que tenen pell de xai però ànima de llop? Aquestes darreres sentències de la màxima instància jurisdiccional espanyola posant èmfasi en la inviabilitat del model d'Immersió Lingüística a Catalunya després d'haver-lo estat aplicant d'ençà el primer govern d'en Pujol i la seva comminació a fer totes aquelles modificacions pertinents per equiperar català i castellà a les aules, deixa entreveure un nou intent per part d'Espanya de voler coartar el nostre fer.
I per què curiosament ara? Per què el Tribunal Suprem va emetre sentència concretament el dia 22 de desembre? Es devia pensar que sent el darrer dia dels col.legis abans de les vacances de Nadal tot passaria desapercebut, és clar. El marge de maniobra per part del professorat, d'entitats i associacions educatives era certament estret, però amb poques hores el rebuig fou emès de forma unànime. O també devia argüir com a motivació per escollir aquell dia 22 el fet que el Govern català es trobava en un lapse de temps més aviat dòcil i vulnerable.
Ambdues raons han resultat ser estèrils.
Els Magistrats doncs, intentaren fer a més a més de jardiners amb les tisores de podar, mestratge amb les seves dots d'endevins, creient-se superiors a l'intel.lecte i seny catalana. Però és que el dia 28 de juny passat amb l'extermini del nostre Estatut a mans del TC ja es va poder comprovar sense romanços quin peu calcen per gent com jo, que encara ens miràvem Espanya com a bon camarada, amb la ignorància d'un marrec. Sortosament ja tornen a amenaçar amb els ullals i la ceba...la ceba es va pelant per sí sola.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)