La cafetera comença a escassejar...

N'hi ha que ho diuen més clarament i sense embuts i d'altres que volen quedar bé amb la vianda al plat tot difuminant el missatge fent-lo políticament correcte; però no ens enganyem, strictus sensu les motivacions que hi ha i el propòsit que persegueixen és calcat: no podem continuar servint 17 tasses de cafè amb una sola cafetera.

I és ara, en ple atzucac econòmic espanyol i en menor mesura, europeu i mundial, quan els dos grans partits polítics se n'adonen que això del “café para todos” va acontentar a molts sectors del flamant país que reneixia dels glaucs anys dictatorials, però que ha esdevingut del tot inviable poder-ho sostenir.

Amb la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico), als catalans sobretot, ens van vendre la moto. És aquesta Llei la que va autenticar doncs, que qualsevol dels territoris que volgués esdevenir Comunitat Autònoma no tindria cap inconvenient en fer-ho i que, un cop constituida com a tal, seria dipositària d'unes competències que s'anirien traspassant des del govern central per acabar, -i heus aquí el gran parany-, com les que ja partien des d'un bon principi en avantatge.

Fou, sens dubte, una estratègia molt hàbil per part d'Espanya encara que, i no m'agradaria posar-ho en dubte, de les úniques possibles atenent a la convulsa Transició que s'estava vivint. Una tàctica que conduí a resultats força dispars segons el territori, per cert.

Catalunya, de la mateixa manera que el País Basc, partien a priori, d'un punt de partida privilegiat per adoptar els nous Estatus d'Autonomia tal i com se'n dedueix de la disposició transitòria segona de la Constitució Espanyola pel fet d'haver aprovat durant l'època de la 2a República la seva norma fundacional suprema. El segon no perdé embranzida i, tal i com se li reconeixia una mica més amunt en la mateixa carta magna, a la disposicó addicional primera, obtingué el concert econòmic com a resposta dels drets històrics dels territoris forals que el text empara.

A Catalunya no hi hagué tanta sort, i ens quedàrem allà on els poders constituents espanyols desitjaren i on els catalans i catalanes de fa més de trenta anys tingueren ànsia d'exigir. Potser no ens en vàrem adonar que tot això de les autonomies era una mofa als nostres morros ja que propugnava una homogeneïtzació de tot l'Estat Espanyol en 17 porcions que més tard o més d'hora, acabarien tenint el mateix que nosaltres (excepte País Basc i Navarra) tot resseguint el nostre camí ple d'esforços per reclamar el que ens mereixem.

Una bona manera aquesta del “café para todos” per intentar aigualir, difuminar i disoldre quelcom que ja fou palès en la redacció de la CE: la diferenciació entre “nacionalitats” i “regions”. Emperò sembla ser que els elements d'identitat propis que singularitzen Catalunya de qualsevol altre Comunitat Autònoma a excepció del País Basc, i en molt menys vigor, Galícia, com a fonament d'un mereixedor tracte particular i distint en matèria política i/o financera no han sigut tinguts en compte per la cúpula política espanyola en aquests 30 primers anys de democràcia.

Un quasi mutisme català basat en “l'amén” que està a punt de canviar enfront el nou ímpetu de la llei del pèndol mesetiana, que ara marca una tendència estandaritzadora sense precedents. No permetrem que per la devoció de voler equiperar una Comunitat Autònoma ordinària com la Regió de Múrcia o Extremadura, on mai haurien ni somiat poder tenir una bandera i Parlament propis, amb una Nació històrica com la catalana, s'estronqui el nostre status quo.

Si volen esbarlar les autonomies, que s'ho facin entre ells, però a nosaltres ja no ens deixa massa bon gust de boca el “café para todos” ni molt menys un “cortado descafeinado”, com pretenen des de Madrid.