El divendres passat el Centro de Investigaciones Sociológicas, més conegut com a CIS, organisme que depèn del Ministeri de la Presidència d'Espanya i que actua com a baròmetre de l'opinió pública en relació a la situació política i/o econòmica del país, donà a conèixer la seva estimació de resultats per a les eleccions al Parlament de Catalunya que es troben al tombant de la cantonada. I si d'alguna cosa es caracteritza aquest òrgan estatal és per la seva bona precisió i afinament vers els resultats que finalment s'acaben esdevenint, així que no hauriem de passar-los per alt.
El seu sondeig ens ha de fer estirar les orelles a tots plegats i especialment a aquells que des de ja fa dies veuen en Mas al balcó de la Generalitat. Manllevant-ho d'una expressió futbolística; sembla que “en Mas guanya però no acaba de tancar el partit”. Efectivament, cal fer l'últim esforç per tancar el matx d'una manera definitiva. Cal apel.lar al vot útil, a l'únic vot que pot vetllar de debó pels interessos de Catalunya i, al cap i a la fi, a l'únic vot que pot evitar allò que poca gent desitja: un tercer tripartit.
Els prodigiosos tripijocs per a formar tripartits inversemblants malauradament ja ens els hem hagut de carregar en dues ocasions, i penso que moralment estem obligats a donar el vot que permeti evitar allò indesitjable, allò que enfosquiria encara més el nostre país i allò que, qui sap, potser ens entaforaria en un sot sense escapatòria possible. Aferrem-nos al canvi que propugna Convergència i Unió, única força veritablement assenyada, responsable i amb un líder de debó i no de pecotilla o excessivament pres de petulància i altivesa quan tot just acaba de sortir de l'ou, com algun dels que es presenta a la contesa electoral exhibeix. És en ocasions com la present quan la màxima “Convergència i Unió és l'únic referent nacionalista capaç de governar amb mans lliures” ha de seduir-nos i encaterinar.
Res més diàfan que uns resultats que donen 59 diputats a CIU, 33 al PSC, 16 a ERC i 11 a ICV. Una simple suma ens entreveu un tercer tripartit tot conformant 60 diputats, un més que CIU. Cal detenir-nos en aquest punt ja que, estimats lectors, no tinguin cap dubitació que si poden, els tres mosqueters es tornaran a unir per a enderrocar CIU. Més o menys legítim i democràtic? Tant se val! La poltrona és molt sucosa!
L'Artur Mas és gat escaldat i una gran part de la ciutadania de Catalunya també. És així com el verb “refiar” cal que sigui abolit de qualsevol conversa política on CIU hi tingui protagonisme i per contra, fer veure a aquells votants convergents potencials, a aquells qui ja es pensen que està tot donat i beneït i a aquells qui estan convençuts de les paraules d'en Montilla bo i admetent que el Tripartit no es reeditarà, que el seu vot és molt necessari pel canvi que tots somiem. El PSC està fent tot el possible per mobilitzar aquell electorat més reaci a votar al nostre país en benefici de les generals a Espanya, està buscant al capdavall el votant del PSOE, el més feblement català fent els discursos tal i com ells volen: en castellà.
Ens quedarem els convergents a casa tot veient-les passar o votant a una opció independentista encara immadura? Fem-nos nostre aquella dita tant nostre, tant catalana de “no és blat fins que no és al sac i ben lligat!”
miércoles, 24 de noviembre de 2010
sábado, 13 de noviembre de 2010
Ara toca parlar d'economia
Canvi. Aquest és el terme que més fàcilment s'escola per qualsevol de les converses d'àpats familiars, de joves cultivats sense facilitats per endegar el seu negoci o afligits empresaris que es veuen obligats a reduir personal. Molta gent està decebuda en molts aspectes amb aquest parell d'invents de tripartit, i sobretot aquest segon capitanejat pel senyor Montilla, que un servidor anomenaria més aviat tristpartit. L'han feta massa grossa. Escolteu, les coses es poden fer de moltes maneres, però de ben segur que aquest trispartit de Montilla-Carod i Saura, pitjor no les podia haver fet.
I davant de la malastrugança que hem hagut de suportar tots els catalans i catalanes en aquests set anys, només ens roman confiar que un govern sòlid, ferm i seriós conquereixi la Generalitat del nostre país després de la jornada de tria dels nostres electes. Deu sonar a obvietat però no convé perdreu de vista: la prioritat del proper govern ha de ser afrontar la crisi econòmica i fer renéixer la il.lusió de la nostra ciutadania. És aquesta la que ha de prendre el protagonisme i ha d'amarar-se d'iniciativa pròpia. Siguin ramaders, joves emprenedors, treballadors...ells són els que faran treure'ns el cap del pou, i no pas un trispartit exageradament intervencionista.
Una de les funcions cabdals d'un govern ha de ser la de donar impuls i facilitats a aquella gent que vol treballar de debó, i no pas situar-se com a fictici actor de la mateixa activitat productiva o sovint, com a entrebanc. S'ha d'obtar per la primera i si és així, a mitjà i llarg termini, es començarà a generar riquesa i prosperitat. En altres paraules, una de les missions prioritàries pel futur govern de la Generalitat en referència a la batalla contra la crisi, cal que sigui la de fomentar polítiques que ajudin a la productivitat del teixit industrial del nostre país, i molt especialment les PIMES. Únicament si es creix en productivitat d'una forma sostinguda, l'abundant nombre d'aturats iniciarà un minvament real, estructural i no pas conjuntural com es dóna per exemple, a l'època estival.
No mancat de rellevància tampoc, serà la qüestió de com el proper govern espera gestionar la fiscalitat perquè és clar, una pujada d'impostos general implica evidentment que la gent disposi de menys recursos i per tant, això va en detriment de possibles inversions que aquests volguessin fer o projectes a encaminar. Estretament lligat amb aquest darrer punt, també veurem com es planta cara a la banca, que tot exercint un poder de coercibilitat des del mateix govern s'ha d'aconseguir que comencin a fornir progressivament més crèdits a les empreses.
Probablement anar engreixant l'adminstració pública ha sigut un dels puntals del tristpartit, tanmateix això dels càrrecs de confiança o aquells organismes que no compleixen les expectatives desitjades hauran de ser suprimits per així reduir despesa pública del tot erma, estèril i inútil. Si es duu a terme adequadament, permetrà una injecció envejable de diners per a la Generalitat, que podran ésser administrats en aspectes de més reclam.
Totes elles simples pinzellades d'unes directrius que, de ben segur, configuraran el corpus en matèria d'economia d'aquell partit que delereja tornar a governar després de set anys en els quals li han impedit. Diuen que començar il.lusiona i per això cal que oblidem el teatralisme polític, i passem a la rigorositat política.
I davant de la malastrugança que hem hagut de suportar tots els catalans i catalanes en aquests set anys, només ens roman confiar que un govern sòlid, ferm i seriós conquereixi la Generalitat del nostre país després de la jornada de tria dels nostres electes. Deu sonar a obvietat però no convé perdreu de vista: la prioritat del proper govern ha de ser afrontar la crisi econòmica i fer renéixer la il.lusió de la nostra ciutadania. És aquesta la que ha de prendre el protagonisme i ha d'amarar-se d'iniciativa pròpia. Siguin ramaders, joves emprenedors, treballadors...ells són els que faran treure'ns el cap del pou, i no pas un trispartit exageradament intervencionista.
Una de les funcions cabdals d'un govern ha de ser la de donar impuls i facilitats a aquella gent que vol treballar de debó, i no pas situar-se com a fictici actor de la mateixa activitat productiva o sovint, com a entrebanc. S'ha d'obtar per la primera i si és així, a mitjà i llarg termini, es començarà a generar riquesa i prosperitat. En altres paraules, una de les missions prioritàries pel futur govern de la Generalitat en referència a la batalla contra la crisi, cal que sigui la de fomentar polítiques que ajudin a la productivitat del teixit industrial del nostre país, i molt especialment les PIMES. Únicament si es creix en productivitat d'una forma sostinguda, l'abundant nombre d'aturats iniciarà un minvament real, estructural i no pas conjuntural com es dóna per exemple, a l'època estival.
No mancat de rellevància tampoc, serà la qüestió de com el proper govern espera gestionar la fiscalitat perquè és clar, una pujada d'impostos general implica evidentment que la gent disposi de menys recursos i per tant, això va en detriment de possibles inversions que aquests volguessin fer o projectes a encaminar. Estretament lligat amb aquest darrer punt, també veurem com es planta cara a la banca, que tot exercint un poder de coercibilitat des del mateix govern s'ha d'aconseguir que comencin a fornir progressivament més crèdits a les empreses.
Probablement anar engreixant l'adminstració pública ha sigut un dels puntals del tristpartit, tanmateix això dels càrrecs de confiança o aquells organismes que no compleixen les expectatives desitjades hauran de ser suprimits per així reduir despesa pública del tot erma, estèril i inútil. Si es duu a terme adequadament, permetrà una injecció envejable de diners per a la Generalitat, que podran ésser administrats en aspectes de més reclam.
Totes elles simples pinzellades d'unes directrius que, de ben segur, configuraran el corpus en matèria d'economia d'aquell partit que delereja tornar a governar després de set anys en els quals li han impedit. Diuen que començar il.lusiona i per això cal que oblidem el teatralisme polític, i passem a la rigorositat política.
lunes, 8 de noviembre de 2010
L'educació prescindible? NO!
Molt recentment vaig sentir una d'aquelles estupideses contra tot allò que faci olor a Catalunya o el nacionalisme català que massa sovint tenen lloc al “Gato al agua” d'Intereconomía. El seu artífex fou un excessivament conegut Alejo Vidal-Quadras que no va dubtar a dir textualment: “Convergència i Unió prohíbe a los niños y jóvenes hablar castellano en los colegios de Cataluña”. Sí, torni a llegir-la i esbufegui apreciat lector. Tanmateix si hom llegeix i analitza les propostes i directrius bàsiques en materia d'ensenyament de Convergència i Unió, em temo que la màxima del Vidal-Quadras queda desvirtuada i totalment fora de lloc.
CIU va molt més enllà de bajanades i aspectes sense fonament. Vol incidir en les arrels de l'ensenyament en sí i equiperar-lo amb molts aspectes al que ens pertoca en comparació a altres països europeus. És d'aquesta manera com s'ha d'impulsar la restauració del nexe d'unió entre família i escola, institucions específiques i encarregades de dur a terme la coneguda socialització primària dels nostres joves. Cal entendre que l'educació no ha de ser un monopoli dels col.legis, sinó que l'establiment d'un marc de cooresponsabilitat entre ambdues esdevingui un fet habitual amb la única finalitat de garantir el dret a l'educació en un escenari de plena llibertat.
El fracàs escolar i el fenòmen de la generació nini, és a dir, aquells joves compresos entre 16 i 24 anys que ni treballen ni estudien, es troba en el focus d'atenció atès el fort augment que ha patit en els darrers dos anys. L'extraordinari nombre de 154.000 joves en aquesta situació no pot passar desapercebut per a un partit com Convergència i Unió que creu fermament en un sistema educatiu de qualitat com a eina per a afavorir l'acció responsable i la capacitat cognitiva que tot ciutadà ha d'assolir per a entendre la societat on ens movem i així esdevenir subjectes actius de la mateixa.
Però Alejo escolti, CIU sí que és molt conscient de la realitat cultural, lingüística i social del nostre país i per això sap que de cada centre escolar se n'ha de fer un centre de qualitat buscant l'eficiència que sempre ens ha caracteritzat. No ens movem per banalitats, però tampoc cedirem ni un pas per perdre la nostra identitat. Promulgarem que l'etapa educativa sigui més perllongada i amb un caràcter d'itinerari cultural i educatiu català obert al món que ens permeti potenciar el talent dels nostres alumnes al llarg de tot el sistema educatiu. Reprendrem i incentivarem valors que per antonomàsia ens hem guanyat els catalans i catalanes al llarg de la història: la cultura de l'esforç i la constància o l'esperit emprenedor entre d'altres. L'alumne que realment vulgui esdevenir quelcom en aquesta vida, ho serà. Reformarem tots els aspectes necessaris del sistema educatiu perquè pugui nodrir-se de tots aquells instruments bàsics per a poder excel.lir en la seva trajectòria acadèmica.
Finalment també treballarem perquè primer; la formació no sigui un mer tret distintiu de la gent jove, sinó que la gent adulta també confïi en la eduació permanent i així enriquir els seus coneixements i conseqüentment, obrir-se més portes al mercat laboral. Ens marquem l'horitzó d'altres països europeus capdavanters en aquest sentit, i en segon lloc; abolir tota aquella burocràcia que demostri ser coartiva pel ple desenvolupament de la tasca educativa que no és cap altra que ensenyar, estimular i orientar els alumnes al llarg de tots els seus anys tancats a les aules, i ara més que mai en un context econòmic que precisament el que s'ha de promoure és la racionalització i aprofitament de recursos.
CIU va molt més enllà de bajanades i aspectes sense fonament. Vol incidir en les arrels de l'ensenyament en sí i equiperar-lo amb molts aspectes al que ens pertoca en comparació a altres països europeus. És d'aquesta manera com s'ha d'impulsar la restauració del nexe d'unió entre família i escola, institucions específiques i encarregades de dur a terme la coneguda socialització primària dels nostres joves. Cal entendre que l'educació no ha de ser un monopoli dels col.legis, sinó que l'establiment d'un marc de cooresponsabilitat entre ambdues esdevingui un fet habitual amb la única finalitat de garantir el dret a l'educació en un escenari de plena llibertat.
El fracàs escolar i el fenòmen de la generació nini, és a dir, aquells joves compresos entre 16 i 24 anys que ni treballen ni estudien, es troba en el focus d'atenció atès el fort augment que ha patit en els darrers dos anys. L'extraordinari nombre de 154.000 joves en aquesta situació no pot passar desapercebut per a un partit com Convergència i Unió que creu fermament en un sistema educatiu de qualitat com a eina per a afavorir l'acció responsable i la capacitat cognitiva que tot ciutadà ha d'assolir per a entendre la societat on ens movem i així esdevenir subjectes actius de la mateixa.
Però Alejo escolti, CIU sí que és molt conscient de la realitat cultural, lingüística i social del nostre país i per això sap que de cada centre escolar se n'ha de fer un centre de qualitat buscant l'eficiència que sempre ens ha caracteritzat. No ens movem per banalitats, però tampoc cedirem ni un pas per perdre la nostra identitat. Promulgarem que l'etapa educativa sigui més perllongada i amb un caràcter d'itinerari cultural i educatiu català obert al món que ens permeti potenciar el talent dels nostres alumnes al llarg de tot el sistema educatiu. Reprendrem i incentivarem valors que per antonomàsia ens hem guanyat els catalans i catalanes al llarg de la història: la cultura de l'esforç i la constància o l'esperit emprenedor entre d'altres. L'alumne que realment vulgui esdevenir quelcom en aquesta vida, ho serà. Reformarem tots els aspectes necessaris del sistema educatiu perquè pugui nodrir-se de tots aquells instruments bàsics per a poder excel.lir en la seva trajectòria acadèmica.
Finalment també treballarem perquè primer; la formació no sigui un mer tret distintiu de la gent jove, sinó que la gent adulta també confïi en la eduació permanent i així enriquir els seus coneixements i conseqüentment, obrir-se més portes al mercat laboral. Ens marquem l'horitzó d'altres països europeus capdavanters en aquest sentit, i en segon lloc; abolir tota aquella burocràcia que demostri ser coartiva pel ple desenvolupament de la tasca educativa que no és cap altra que ensenyar, estimular i orientar els alumnes al llarg de tots els seus anys tancats a les aules, i ara més que mai en un context econòmic que precisament el que s'ha de promoure és la racionalització i aprofitament de recursos.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)