La gran errada de l'Independentisme

Com de la majoria és sabut, les eleccions al Parlament de Catalunya es troben al tombar la cantonada. Tot i així, aquestes de la tardor tenen certes particularitats; entre elles l'apogeu del corrent independentista, en gran mesura escenificat pel teló de fons de la apoteòsica manifestació del 10J a Barcelona. Traducció política del mateix és el naixement primer de Reagrupament l'any 2009 liderat per Joan Carretero (encara que els orígens cal cercar-los com a escissió crítica d'ERC el 2006) i més recentment de forma més lligada a la mobiltizació social, de Solidaritat Catalana encapçalada pel com a mínim carismàtic Joan Laporta a més a més d'Alfons López Tena i Uriel Bertran.
Sigui com sigui, la reunió que vàren mantenir fa pocs dies els dos principals líders d'amdbós grups polítics amb la fi de presentar candidatura conjunta no va fructificar i finalment no es donaran el bracet. Gran equívoc aquest. Si el 10J va servir per alguna cosa, fou per manifestar el desig de veure una traducció política del desencís envers Espanya i això, a ulls de molts, significava aclamar la més que mai possible independència. Però no, ells han preferit la divisió enfront el que feia falta, la unitat. La voluntat d'una bona part del poble català ha estat esmicolada pels personalismes d'uns dirigents mancats de bagatge polític, moral però sobretot, ètic. Sols els hi romandrà la perdurable i eterna saviesa d'independentistes de debó com el centenari Moisès Broggi o l'arxiconegut exdirigent polític Heribert Barrera, tot oposant-se a unir-se a cap dels dos partits atesa la seva negativa d'incórrer junts a les urnes.