Pseudo Pasqual Maragall

Barcelona es presenta com a candidata als Jocs d'Hivern del 2022 davant la estupefacció i grata sorpresa que ens produí a una gran majoria de catalans i catalanes, no pas als aragonesos i aragoneses, de ben segur. Un esdeveniment d'aquesta índole i magnitud, perfectament comparable als formidables Jocs Olímpics de Barcelona 92, donaria un nou impuls al país, que prouta falta ens fa. Potser sí que és cert que Catalunya viu a cops de macroesdeveniments com el darrerament esmentat i per tant, 30 anys més tard, deu ser hora d'aquesta nova empenta.
L'alcalde de la ciutat comtal, Jordi Hereu, ha posat de manifest el seu desig de reviure el somni olímpic en primera persona tot invocant la capacitat i experiència de la capital, fent referència al gran èxit de Barcelona 92 liderat pel molt honorable president Pasqual Maragall. Malgrat tot, abans era abans i ara és ara, moltíssimes coses han canviat, i una d'elles en l'àmbit polític. Un alcalde honorat, carismàtic i respectat arreu enfront un alcalde desprestigiat, superficial i sovint criticat. Indubtablement que prendre la decisió de presentar la seva ciutat com a candidata no deu haver sigut fruit d'una maquinació efímera i sense un mínim consens per part del senyor Hereu i companyia, però cal veure l'assumpte que ens ocupa des d'una certa perspectiva objectiva. Si bé és cert que seria de barrut negar les ganes de veure la nostra capital vestida d'olímpica novament, seria interessant veure el segon sentit que se li pot atribuir a la intenció de l'alcalde d'intentar fugir cap endavant atansant-se les eleccions municipals previstes pel maig del 2011. Una gran pre-campanya electoral per al respectable Jordi Hereu, que sense cap mena d'hesitació, li pot comportar resultats desitjables.