Barcelona es presenta com a candidata als Jocs d'Hivern del 2022 davant la estupefacció i grata sorpresa que ens produí a una gran majoria de catalans i catalanes, no pas als aragonesos i aragoneses, de ben segur. Un esdeveniment d'aquesta índole i magnitud, perfectament comparable als formidables Jocs Olímpics de Barcelona 92, donaria un nou impuls al país, que prouta falta ens fa. Potser sí que és cert que Catalunya viu a cops de macroesdeveniments com el darrerament esmentat i per tant, 30 anys més tard, deu ser hora d'aquesta nova empenta.
L'alcalde de la ciutat comtal, Jordi Hereu, ha posat de manifest el seu desig de reviure el somni olímpic en primera persona tot invocant la capacitat i experiència de la capital, fent referència al gran èxit de Barcelona 92 liderat pel molt honorable president Pasqual Maragall. Malgrat tot, abans era abans i ara és ara, moltíssimes coses han canviat, i una d'elles en l'àmbit polític. Un alcalde honorat, carismàtic i respectat arreu enfront un alcalde desprestigiat, superficial i sovint criticat. Indubtablement que prendre la decisió de presentar la seva ciutat com a candidata no deu haver sigut fruit d'una maquinació efímera i sense un mínim consens per part del senyor Hereu i companyia, però cal veure l'assumpte que ens ocupa des d'una certa perspectiva objectiva. Si bé és cert que seria de barrut negar les ganes de veure la nostra capital vestida d'olímpica novament, seria interessant veure el segon sentit que se li pot atribuir a la intenció de l'alcalde d'intentar fugir cap endavant atansant-se les eleccions municipals previstes pel maig del 2011. Una gran pre-campanya electoral per al respectable Jordi Hereu, que sense cap mena d'hesitació, li pot comportar resultats desitjables.
miércoles, 20 de enero de 2010
Llengua Malaltissa
La llengua catalana, aquella llengua que jo estimo i estimaré, respecto i respectaré i defenso i defensaré sigui on sigui, em preocupa en gran mesura. No són simples cabòries o cavil.lacions sense fonament, sinó que, en més o menys grau, són fets palpables. Fets que em porten a pensar d'una forma excessivament afines al dramatisme, derrotisme o apocaliptisisme per a molts dels lectors, però que, a ulls d'un jove estudiant com jo marcat encara per l'ignorància, són les que primen dins meu. Fets que sorgeixen de situacions en què veig com la meva llengua perd identitat dia rere dia, on perd esplendorisitat, on perd parlants, on deixa de ser utilitzada com a llengua vehicular per a quedar escombrada com a llengua minoritzada. La meva llengua és vulnerada i aixafada per aquella altra d'en Quijote i companyia, clarament més poderosa socialment parlant. La meva llengua amb prou feines se sent en els àmbits que darrerament em moc, i si se sent, és de forma testimonial. Àmbits com puguin ser els trens de RENFE, la Universitat...tots ells ubicats a Barcelona i rodalies. Sé que la prevalència del castellà enfront el català a la zona metropolitana no és una cosa d'avui dia, ja que, entre altres raons, Catalunya sempre ha sigut un país d'acollida, però potser si que estem arribant a un punt on el català està quedant delegat a una segona categoria de forma molt clara. I tot això em turmenta. Malgrat la normalització de la nostra llengua d'ençà l'arribada de la democràcia, malgrat la preeminència en el nostre territori de mitjans de comunicació que utilitzen el català, malgrat la existència de moviments i associacions que vetllen pel català, malgrat disposar d'institucions polítiques correposes amb la causa catalana...el cert és que hi ha un clar empobriment de l'ús del català lligat a un inevitable context global acompanyat d'un minvament de la utilització del mateix en tots els estrats socials habitants al país.
I el jovent hi tenim molt a dir en la situació, ja que ens agradi o no, som els que haurem de defensar-la o bé destrossar-la. Des del meu punt de vista, en trets generals, estem tendint a aquesta segona opció. Repeteixo: lamento donar una visió tant negativa del tema.
I el jovent hi tenim molt a dir en la situació, ja que ens agradi o no, som els que haurem de defensar-la o bé destrossar-la. Des del meu punt de vista, en trets generals, estem tendint a aquesta segona opció. Repeteixo: lamento donar una visió tant negativa del tema.
La Plaça del Ciment
El passat dijous 3 de desembre l'agrupació política de la JNC (Joventut Nacionalista de Catalunya) va protagonitzar un acte de caire reivindicatiu a un dels racons més encimentats i alhora més criticats de la ciutat de Manresa: la Plaça de la Reforma, tot rebatejant-la amb el nom de Plaça del Ciment, indubtablement molt més adient atesa la seva aparença.
L'acte, que va tenir la presència dels mitjans de comunicació, va voler deixar palès per una banda la mala elecció que es va fer del projecte i per un altra la desastrosa gestió que fins ara s'ha dut a terme i que s'està duent a terme encara ara.
L'aspecte que presenta aquesta pífia de l'arquitectura moderna, trencant tota mena d'harmonia amb el seu entorn, i sobretot amb la majestuosa Basílica de la Seu, fa prendre d'una forma llastimosa, el protagonisme a la entrada sud de la ciutat. De fet, aquesta obra no ha estat exempta de crítiques des del primer dia que es iniciar. Diversos han sigut els col.lectius i gent del carrer que, d'una forma objectiva i desvetlladora, han posat de manifest la seva total disconformitat envers l'esmentada Plaça de la Reforma o Plaça del Ciment, com vostès desitgin.
A més a més, la JNC també va voler mostrar com aquest model de places infectades de formigó per tot arreu no són un cas aïllat a la nostra ciutat, sinó que en un cartell hi vàren mostrar altres fotografies de places com la de Valldaura, St.Domènech o Gispert que segueixen la mateixa línia “d'arquitectura innovadora”.
Així que, estimats lectors, d'ara en endavant, recordin que aquella Plaça que trenca amb tot el que se li posi al costat vista sigui des d'on sigui, rep el nom de Plaça del Ciment.
L'acte, que va tenir la presència dels mitjans de comunicació, va voler deixar palès per una banda la mala elecció que es va fer del projecte i per un altra la desastrosa gestió que fins ara s'ha dut a terme i que s'està duent a terme encara ara.
L'aspecte que presenta aquesta pífia de l'arquitectura moderna, trencant tota mena d'harmonia amb el seu entorn, i sobretot amb la majestuosa Basílica de la Seu, fa prendre d'una forma llastimosa, el protagonisme a la entrada sud de la ciutat. De fet, aquesta obra no ha estat exempta de crítiques des del primer dia que es iniciar. Diversos han sigut els col.lectius i gent del carrer que, d'una forma objectiva i desvetlladora, han posat de manifest la seva total disconformitat envers l'esmentada Plaça de la Reforma o Plaça del Ciment, com vostès desitgin.
A més a més, la JNC també va voler mostrar com aquest model de places infectades de formigó per tot arreu no són un cas aïllat a la nostra ciutat, sinó que en un cartell hi vàren mostrar altres fotografies de places com la de Valldaura, St.Domènech o Gispert que segueixen la mateixa línia “d'arquitectura innovadora”.
Així que, estimats lectors, d'ara en endavant, recordin que aquella Plaça que trenca amb tot el que se li posi al costat vista sigui des d'on sigui, rep el nom de Plaça del Ciment.
Manresa salvatge
A cavall del poble de Santpedor i la capital del cor de Catalunya tot anant per la carretera que pren el nom de la primera localitat, i just havent sortit del nucli residencial de Pineda de Bages si ens dirigim cap a Manresa o viceversa, trobem un dels clars exponents de la Manresa Salvatge, les dues rotondes que fan fluir el trànsit provinent de l’Eix Transversal.
Aquest exemple d’obra pública/vial a les proximitats de la capital del Bages és l’encarrregada de donar la benvinguda a tots aquells turistes (encara que seria més adient dir “gent de pas” a causa del poc reclam turístic que té Manresa) que en gran mesura provenen tant de terres de ponent com de terres gironines, exemplificant així l’ús que té l’Eix Transversal.
El trànsit que soporta aquesta carretera de Santpedor és molt alt sobretot els dies de cada dia ja que és el camí gairebé obligatori per a tota aquella gent que viu a localitats pròximes a Manresa i que s’hi desplaça per a dur a terme la seva jornada laboral.
Ara bé, l’estat en què es troben aquestes dues rotondes ja esmentades d’ús obligatori per a tanta i tanta gent és digne de ser criticat. Ja sé que porten molts anys en l’estat desolador que presenten a dia d’avui i ja sé també que molt possiblement poc importa als conductors si hi ha males herbes o no si igualment els hi fan la seva funció, que no és altra que rodejar-la. Tanmateix, el que veuen els nostres ulls cada dia encara que ho intenten evitar o obviar quan hi circulem és lamentable i penós. L’estat de deixadesa de la seva vegetació crescuda anàrquicament és tan gran que aquell tros de terra sembla més propi d’una sabana africana. Un exemple més de la poca cura que tenim de la vegetació a les nostres contrades si ho comparem amb d’altres.
No crec que comportés gaires mals de cap mancomunar esforços per part dels dos ajuntaments més involucrats amb l’afer: Sant Fruitós i Manresa. El primer per a pertanyença del territori i l’altre per a defensar i millorar una de les entrades més concorregudes al seu nucli urbà, i d’aquesta manera, intentar posar una mica de decència i sentit comú en aquells aspectes que poden semblar petits o irrellevants però que no deixen de ser aquells que la ciutadania reté en les seves retines.
Aquest exemple d’obra pública/vial a les proximitats de la capital del Bages és l’encarrregada de donar la benvinguda a tots aquells turistes (encara que seria més adient dir “gent de pas” a causa del poc reclam turístic que té Manresa) que en gran mesura provenen tant de terres de ponent com de terres gironines, exemplificant així l’ús que té l’Eix Transversal.
El trànsit que soporta aquesta carretera de Santpedor és molt alt sobretot els dies de cada dia ja que és el camí gairebé obligatori per a tota aquella gent que viu a localitats pròximes a Manresa i que s’hi desplaça per a dur a terme la seva jornada laboral.
Ara bé, l’estat en què es troben aquestes dues rotondes ja esmentades d’ús obligatori per a tanta i tanta gent és digne de ser criticat. Ja sé que porten molts anys en l’estat desolador que presenten a dia d’avui i ja sé també que molt possiblement poc importa als conductors si hi ha males herbes o no si igualment els hi fan la seva funció, que no és altra que rodejar-la. Tanmateix, el que veuen els nostres ulls cada dia encara que ho intenten evitar o obviar quan hi circulem és lamentable i penós. L’estat de deixadesa de la seva vegetació crescuda anàrquicament és tan gran que aquell tros de terra sembla més propi d’una sabana africana. Un exemple més de la poca cura que tenim de la vegetació a les nostres contrades si ho comparem amb d’altres.
No crec que comportés gaires mals de cap mancomunar esforços per part dels dos ajuntaments més involucrats amb l’afer: Sant Fruitós i Manresa. El primer per a pertanyença del territori i l’altre per a defensar i millorar una de les entrades més concorregudes al seu nucli urbà, i d’aquesta manera, intentar posar una mica de decència i sentit comú en aquells aspectes que poden semblar petits o irrellevants però que no deixen de ser aquells que la ciutadania reté en les seves retines.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)