M'agrada, m'agrada molt la dinàmica presa

Quan encara no s'ha complert ni el primer mes del nou govern de la Generalitat, com a mínim ja s'ha pogut manifestar una cosa : els catalans i catalanes que vàren donar la seva confiança a la candidatura de CiU a les passades eleccions del 28-N, estan veient reflectides com les promeses electorals -concepte afí a l'incompliment com cap!- que va exhibir l'ara president Mas durant la campanya electoral, les està duent a terme amb captinença i maduresa.

No són meres paraules etzibades a l'aire sinó mesures ja constatables puix si es demanen esforços i apretades de cinturó a la ciutadania, abans de tot, cal que l'executiu i tota la seva maquinària administrativa en sigui el punt de partida i mirall per a tot el país. I amb motiu de les ximpleries com les que va deixar caure l'ara president del grup parlamentari del PSC, Joaquim Nadal, bo i assegurant que totes les mesures preses tenen més aviat un caràcter simbòlic que no pas real, crec que seria bo fer-ne cinc cèntims novament.

Si reduir un 23% dels alts càrrecs del govern, passant dels 176 “tripartidistes” anteriors als 136 dirigents actuals no és mostra d'aprimament, potser és que no sé restar però a mi em dóna una reducció prou acceptable. Si abolir 3 conselleries de les 15 que hi havien hagut durant l'era dels tres mosqueters tampoc deixa palès l'afany d'austeritat, seria escaient fer-s'ho mirar. O si decidir reduir el personal eventual de la Generalitat, com càrrecs d'assessorament i de confiança al llarg d'aquest mes de gener, tampoc evidencia aquest esforç que s'està endegant des de la Generalitat per intentar capgirar la situació tant terriblement malmesa financerament parlant a causa del malbaratament del govern precedent, signifcarà que no hi entenc re.

I les polítiques restrictives hauran de continuar al llarg dels propers mesos, que ningú ho posi en dubte. De ben segur hi haurà dues fases següents que versaran sobre l'aprovació d'uns decrets que serveixin per organitzar els departaments per sota de les direccions generals així com la necessària reorganització del sistema d'entitats, empreses públiques, consorcis o organismes autònoms. És dur i aspre dir-ho, però els 7.800 milions d'euros que es preveuen trobar de dèficit a les arques de la Generalitat gràcies a l'auditoria que s'ha d'engegar ja, només poden ser sufragats amb mesures impopulars i que no agraden massa.

Un govern seriós i amb les idees clares, que desprèn confiança al conjunt del país, que exhala esperança i compromís, liderat per un capità de vaixell amb el cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra. Un president que no s'acovardeix davant de les veus uniformitzadores i homogeneïtzadores de l'estat autonòmic que corren per Madrid, tot assegurant que el govern català no cedirà ni un sol pas i que serà ell mateix qui vetllarà pels interessos i la dignitat de la nació catalana. No sé vosaltres, però jo em sento protegit, xiroi i jovial com mai.

Tot pelant la ceba

Ells, els espanyols, sempre els havia pres per una gent perspicaç i espavilada, que procuràven entendre la nostra realitat i conviure-hi de forma amistosa i respectuosa. És això almenys, el que un jove com jo li havia semblat. Pecava d'optimisme i bona fe, ho reconec. A l'escola sempre m'han ensenyat que de la història se'n pot aprendre quelcom positiu: no caure en els mateixos paranys i errors que t'han encaminat al desastre, conflicte i desafecció. Emperò em sento abatut de veure que la lliçó a partir d'Aragó és diferent o que, com a mínim, la funció moralitzadora del passat no hi apareix per enlloc.

El modus operandi ha variat, i molt, el resultat és semblant, ara bé, l'objectiu, calcat. Afortunadament ja no s'accepta com a lícita la màxima “la fi justifica els mitjans” d'en Maquiavel entesa com a ús de la força, coacció o corrupció sobre l'adversari per a assolir el poder. Ara bé, la resta tot s'hi val; i Espanya ho sap. Delereja ser la França centralista i ferotge envers les nacionalitats tot fent-nos creure que, amb l'Estat de les autonomies sota el marc legal de la divina Carta Magna de 1978 ja farien callar els catalanets i catalanetes.

Tanmateix quina incredulitat la nostra també, valga'm Déu! No hem sigut capaços encara els catalans d'adonar-nos-en que tenen pell de xai però ànima de llop? Aquestes darreres sentències de la màxima instància jurisdiccional espanyola posant èmfasi en la inviabilitat del model d'Immersió Lingüística a Catalunya després d'haver-lo estat aplicant d'ençà el primer govern d'en Pujol i la seva comminació a fer totes aquelles modificacions pertinents per equiperar català i castellà a les aules, deixa entreveure un nou intent per part d'Espanya de voler coartar el nostre fer.

I per què curiosament ara? Per què el Tribunal Suprem va emetre sentència concretament el dia 22 de desembre? Es devia pensar que sent el darrer dia dels col.legis abans de les vacances de Nadal tot passaria desapercebut, és clar. El marge de maniobra per part del professorat, d'entitats i associacions educatives era certament estret, però amb poques hores el rebuig fou emès de forma unànime. O també devia argüir com a motivació per escollir aquell dia 22 el fet que el Govern català es trobava en un lapse de temps més aviat dòcil i vulnerable.
Ambdues raons han resultat ser estèrils.

Els Magistrats doncs, intentaren fer a més a més de jardiners amb les tisores de podar, mestratge amb les seves dots d'endevins, creient-se superiors a l'intel.lecte i seny catalana. Però és que el dia 28 de juny passat amb l'extermini del nostre Estatut a mans del TC ja es va poder comprovar sense romanços quin peu calcen per gent com jo, que encara ens miràvem Espanya com a bon camarada, amb la ignorància d'un marrec. Sortosament ja tornen a amenaçar amb els ullals i la ceba...la ceba es va pelant per sí sola.