Amb aquest fabulós lema és com la Universitat on jo estudio posa de manifest una norma prescriptiva tot prohibint explícitament l'activitat tant indubtablement perniciosa com és fumar. Tanmateix les meves línies no van encaminades a qüestionar, donar la meva opinió sobre els que fumen, la Llei envers el problema o res per l'estil, sinó que més aviat em serveixen com a punt de partida per a una punyent i mordaç crítica envers la degradant situacio del català a la Universitat Pompeu Fabra.
Per a aquells que encara no se'n hagin adonat, aquesta norma està mal redactada a l'utilitzar la preposició EN enlloc d'A, com li correspon en català. Podem copsar sense massa miraments, la influència negativa que ha tingut el castellà en aquell intel.lectual que va tenir el setze ous d'escriure tant lamentablement aquesta prescripció. Però encara és mes greu, si hi cap, el fet de no haver-hi cap mena de filtre per a polir-ne l'escriptura per part de cap individu de l'esmentada Universitat atesa la condició d'ésser mostrada com a emblema de la campanya anti-tabac que em sembla genial òbviament, però sense destrossar encara més la nostra llengua siusplau.
És relativament comprensible, raonable i respectable que les llengües en general (no només el català evidentment) pateixin un decaïment en la seva riquesa via oral lligat a una inevitable dinàmica global de simplificació de les mateixes, malgrat sota el meu punt de vista ser totalment imperdonable i inqüestionable que aquestes doloregin el declivi també en la via escrita. I encara hi ha més: si això succeix en una Universitat on a priori la gent conreada acadèmicament parlant no hi falta i aquesta s'anomena Pompeu Fabra, encarregat de la superba i arreu ben reconeguda normativització del català a principis del segle passat, sembla un insult a la seva persona i memòria.
No tindria tanta importància un fet així ja que en tant que som humans, la perfecció és utòpica, però el dramàtic és que això no és un cas aïllat a la meva Universitat.
