El poble de Catalunya vam emetre sentència el diumenge 28-N passat, deixant palès entre moltes altres coses, que del segon tripartit d'esquerres i progressista, en teniem el bot ben ple i que majoritàriament hem donat la confiança al canvi propugnat per CIU i el seu líder. La decepció envers una manera de fer política d'aquests últims 4 anys no ha deixat marge al dubte. De ben segur que no pas totes les penes i dissorts del país han de ser atribuïdes al tripartit, i en especial èmfasi al PSC i ERC, però haver vist minvat el seu poder parlamentari fins a un record negatiu mai assolit amb tan sols 28 diputats pel primer i haver-ne perdut 11 per part del segon, alguna motivació ha de tenir.
D'antuvi podríem cercar-hi un factor que anomenaria de compromís, o més aviat, de manca de compromís. Una falta de compromís amb el país, la identitat nacional i sobretot amb la gent; aquella folgada quantitat de catalans i catalanes que el 10-J vam encarar-nos a Espanya de manera envejable. Arran d'aquella resposta marcadament nacionalista, sobiranista i independentista d'un ingent nombre de persones contra la retallada estatutària, el govern de la Generalitat va trontollar encara més del que havia fet fins aleshores, fent desmarcar ERC i conduint-lo cap a postulats que semblava haver oblidat i fent remenar unes cartes al PSC que els hi cremaven als dits.
En segon lloc resultaria injust no acceptar que les crisis econòmiques en general, fuetegen als polítics que tiren del carro en aquell moment. Ara bé, si governant a una majoria d'Ajuntaments del país, a la Generalitat i a la Moncloa els efectes i la situació és la que és, potser seria convenient no desentendre's de la seva part de responsabilitat. Sempre és plausible pensar que no ho hagin fet tant malament com aparentment sembla, sinó que senzillament no ho han sabut vendre. És a dir, que el tripartit no ha sigut capaç de transmetre, mitjançant la figura del seu president Montilla, una manera de fer política que a priori sí que estava correctament articulada sobre paper. Vés a saber.
I enmig d'aquest batibull desenfrenat i encarnissada derrota dels ja històrics tres mosqueters d'esquerres, emergeixen els també tres tenors independentistes que semblen portar el bàlsam pel país amb la seva triomfal entrada al Parlament amb 4 diputats. Així mateix l'ascens moderat del Partit Popular capitanejat per la Sra Sánchez Camacho que cada vegada més ens recorda a l'Alejo Vidal-Quadras tot baladrejant “Visca Catalunya i Viva España!” a l'uníson. Tanmateix encara podem sentir-nos contents i alleugerits al no veure el Sr Anglada i el seu xenòfob partir de PxC representat al Parlament gràcies a un beneficiós tripijoc de la Llei d'Hondt que el va deixar fora per tan sols 5,000 vots a darrera hora. Hauria sigut tota una derrota per la democràcia veure un individu d'aquesta baixa talla política a la nostra cambra de representants.
De totes maneres, si el desastre socialista i tripartidista en general pot ésser contrastat amb quelcom, inequívocament hem de pensar amb Convergència i Unió. És un clam majoritari i per això ningú posa en entredit que ha guanyat el millor, el que més empenta hi ha posat, el que més bé representa ara per ara la ciutadania d'aquest país i el que no ha caigut en les temptacions infantils dels seus adversaris a l'hora de fer campanya. Impregnat de bones maneres, responsabilitat, sentit de país, anhel sobiranista (…) i acompanyat del govern dels millors, l'Artur Mas intentarà reconduir la malmesa Catalunya i situar-la novament a Europa tal i com li correspon. Tasca gens fàcil. Veurem què hi troba sota les rajoles de la Generalitat després d'aquests 4 anys. Emperò donem-li l'oportunitat, s'ho mereix, ens ho mereixem.
