"Españolitos i Catalanets"

De lamentables, ignorants i inoportunes només es poden titllar les darreres declaracions dels dos líders més retrògrads del panorama polític català actual en referència a la comparativa que van fer del 10J i la victòria d'Espanya al Mundial.
Per una banda el jove líder de Ciutadans, Albert Rivera, i per altra, la pomposa descendent de Josep Piqué al capdavant del PP català, Alícia Sánchez Camacho.
No donar suport a una multitudinària manifestació, de caire clarament històric tot marcant un abans i un després per a Catalunya, no deixa de ser més o menys justificable, però el que a ulls de molta gent resulta ser més aviat inapropiat és dir que els individus que la nit del 11J vàren esclafir d'alegria i joia al veure la seva selecció de futbol proclamar-se campiona del món són aquell segment de la població catalana que realment representa l'esperit del poble català en detriment de tots aquells que vàrem recórrer dissabte el Passeig de Gràcia de forma pacífica i democràtica preconitzant el nostre dret a decidir i el rebuig a tota retallada del nostre Estatut per part del deslegitimat Tribunal Constitucional.
No sé si els dos polítics abans esmentats van ser informats dels greus incidents que unes 25.000 persones de les 75.000 que en total es vàren aplegar a la Plaça Espanya de Barcelona van provocar tot anant a celebrar salvatgement el triomf de la selecció, perquè si realment és així, tinc vergonya aliena d'ambdós.
Crec que l'opinió majoritària és que ningú es pot sentir identificat per aquests degenerats que van cremar contenidors, provocar danys a vehicles de l'autoritat policial, encendre arbres a l'Avinguda Maria Cristina o fins i tot un camió al carrer Rius i Taulet, entre altres bàrbares actuacions.
Tot plegat, es va saldar amb 21 detinguts i una quarantena de ferits de 25.000, mentre que dissabte cap incident remarcable va tenir lloc entre el milió i mig de catalans i catalanes que vam expressar lliurement el que ens mereixem.
Si realment estem representats pels “españolitos” enlloc dels “catalanets”, realitat de la qual procuro defugir, ens ho hauriem de fer mirar en aquest país.

A reveure, President

Joan Laporta s'acomiadava fa escassos dies de la presidència del Futbol Club Barcelona, lloc que ha ocupat durant 7 gloriosos anys.
Pensar en el mandat d'en Laporta és sinònim de pensar en els millors anys que ha viscut tota l'entitat barcelonina, i en especial èmfasi, la secció futbolística.
Malgrat l'innegable catarsi que tots els culés hem pogut assolir durant aquests anys celebrant els gols i, encara més important, veient com el nostre equip es feia respectar a nivell internacional pel seu majestuós joc, la tasca del President no s'ha quedat aquí.
En Laporta ha donat significat a allò que sempre hem volgut mostrar arreu, allò que tothom coneix com a “més que un club”. Ell ha sigut el responsable de capitanejar i dotar el Futbol Club Barcelona de més catalanisme, solidaritat i universalitat. Ell ha sigut l'únic president valent d'enfrontar-se als violents “Boixos Nois”, rebent fins i tot amenaces per ell i la seva família, i acabar d'una vegada per totes amb els seus comportaments degradants dins el Camp Nou.
El seu èxit com a màxim mandatari del FCB no només s'ha vist reflectit en un inigualable palmarès, obtingut de les mans de la millor aposta com entrenador que podia fer com ha sigut en Pep Guardiola, sinó que ha aconseguit crear un Barça modern i innovador, amb ànima pròpia, capaç de fer-nos enorgullir de tenir el cor blaugrana.