El poble de Catalunya vam emetre sentència el diumenge 28-N passat, deixant palès entre moltes altres coses, que del segon tripartit d'esquerres i progressista, en teniem el bot ben ple i que majoritàriament hem donat la confiança al canvi propugnat per CIU i el seu líder. La decepció envers una manera de fer política d'aquests últims 4 anys no ha deixat marge al dubte. De ben segur que no pas totes les penes i dissorts del país han de ser atribuïdes al tripartit, i en especial èmfasi al PSC i ERC, però haver vist minvat el seu poder parlamentari fins a un record negatiu mai assolit amb tan sols 28 diputats pel primer i haver-ne perdut 11 per part del segon, alguna motivació ha de tenir.
D'antuvi podríem cercar-hi un factor que anomenaria de compromís, o més aviat, de manca de compromís. Una falta de compromís amb el país, la identitat nacional i sobretot amb la gent; aquella folgada quantitat de catalans i catalanes que el 10-J vam encarar-nos a Espanya de manera envejable. Arran d'aquella resposta marcadament nacionalista, sobiranista i independentista d'un ingent nombre de persones contra la retallada estatutària, el govern de la Generalitat va trontollar encara més del que havia fet fins aleshores, fent desmarcar ERC i conduint-lo cap a postulats que semblava haver oblidat i fent remenar unes cartes al PSC que els hi cremaven als dits.
En segon lloc resultaria injust no acceptar que les crisis econòmiques en general, fuetegen als polítics que tiren del carro en aquell moment. Ara bé, si governant a una majoria d'Ajuntaments del país, a la Generalitat i a la Moncloa els efectes i la situació és la que és, potser seria convenient no desentendre's de la seva part de responsabilitat. Sempre és plausible pensar que no ho hagin fet tant malament com aparentment sembla, sinó que senzillament no ho han sabut vendre. És a dir, que el tripartit no ha sigut capaç de transmetre, mitjançant la figura del seu president Montilla, una manera de fer política que a priori sí que estava correctament articulada sobre paper. Vés a saber.
I enmig d'aquest batibull desenfrenat i encarnissada derrota dels ja històrics tres mosqueters d'esquerres, emergeixen els també tres tenors independentistes que semblen portar el bàlsam pel país amb la seva triomfal entrada al Parlament amb 4 diputats. Així mateix l'ascens moderat del Partit Popular capitanejat per la Sra Sánchez Camacho que cada vegada més ens recorda a l'Alejo Vidal-Quadras tot baladrejant “Visca Catalunya i Viva España!” a l'uníson. Tanmateix encara podem sentir-nos contents i alleugerits al no veure el Sr Anglada i el seu xenòfob partir de PxC representat al Parlament gràcies a un beneficiós tripijoc de la Llei d'Hondt que el va deixar fora per tan sols 5,000 vots a darrera hora. Hauria sigut tota una derrota per la democràcia veure un individu d'aquesta baixa talla política a la nostra cambra de representants.
De totes maneres, si el desastre socialista i tripartidista en general pot ésser contrastat amb quelcom, inequívocament hem de pensar amb Convergència i Unió. És un clam majoritari i per això ningú posa en entredit que ha guanyat el millor, el que més empenta hi ha posat, el que més bé representa ara per ara la ciutadania d'aquest país i el que no ha caigut en les temptacions infantils dels seus adversaris a l'hora de fer campanya. Impregnat de bones maneres, responsabilitat, sentit de país, anhel sobiranista (…) i acompanyat del govern dels millors, l'Artur Mas intentarà reconduir la malmesa Catalunya i situar-la novament a Europa tal i com li correspon. Tasca gens fàcil. Veurem què hi troba sota les rajoles de la Generalitat després d'aquests 4 anys. Emperò donem-li l'oportunitat, s'ho mereix, ens ho mereixem.
miércoles, 8 de diciembre de 2010
miércoles, 24 de noviembre de 2010
Evitem allò indesitjable
El divendres passat el Centro de Investigaciones Sociológicas, més conegut com a CIS, organisme que depèn del Ministeri de la Presidència d'Espanya i que actua com a baròmetre de l'opinió pública en relació a la situació política i/o econòmica del país, donà a conèixer la seva estimació de resultats per a les eleccions al Parlament de Catalunya que es troben al tombant de la cantonada. I si d'alguna cosa es caracteritza aquest òrgan estatal és per la seva bona precisió i afinament vers els resultats que finalment s'acaben esdevenint, així que no hauriem de passar-los per alt.
El seu sondeig ens ha de fer estirar les orelles a tots plegats i especialment a aquells que des de ja fa dies veuen en Mas al balcó de la Generalitat. Manllevant-ho d'una expressió futbolística; sembla que “en Mas guanya però no acaba de tancar el partit”. Efectivament, cal fer l'últim esforç per tancar el matx d'una manera definitiva. Cal apel.lar al vot útil, a l'únic vot que pot vetllar de debó pels interessos de Catalunya i, al cap i a la fi, a l'únic vot que pot evitar allò que poca gent desitja: un tercer tripartit.
Els prodigiosos tripijocs per a formar tripartits inversemblants malauradament ja ens els hem hagut de carregar en dues ocasions, i penso que moralment estem obligats a donar el vot que permeti evitar allò indesitjable, allò que enfosquiria encara més el nostre país i allò que, qui sap, potser ens entaforaria en un sot sense escapatòria possible. Aferrem-nos al canvi que propugna Convergència i Unió, única força veritablement assenyada, responsable i amb un líder de debó i no de pecotilla o excessivament pres de petulància i altivesa quan tot just acaba de sortir de l'ou, com algun dels que es presenta a la contesa electoral exhibeix. És en ocasions com la present quan la màxima “Convergència i Unió és l'únic referent nacionalista capaç de governar amb mans lliures” ha de seduir-nos i encaterinar.
Res més diàfan que uns resultats que donen 59 diputats a CIU, 33 al PSC, 16 a ERC i 11 a ICV. Una simple suma ens entreveu un tercer tripartit tot conformant 60 diputats, un més que CIU. Cal detenir-nos en aquest punt ja que, estimats lectors, no tinguin cap dubitació que si poden, els tres mosqueters es tornaran a unir per a enderrocar CIU. Més o menys legítim i democràtic? Tant se val! La poltrona és molt sucosa!
L'Artur Mas és gat escaldat i una gran part de la ciutadania de Catalunya també. És així com el verb “refiar” cal que sigui abolit de qualsevol conversa política on CIU hi tingui protagonisme i per contra, fer veure a aquells votants convergents potencials, a aquells qui ja es pensen que està tot donat i beneït i a aquells qui estan convençuts de les paraules d'en Montilla bo i admetent que el Tripartit no es reeditarà, que el seu vot és molt necessari pel canvi que tots somiem. El PSC està fent tot el possible per mobilitzar aquell electorat més reaci a votar al nostre país en benefici de les generals a Espanya, està buscant al capdavall el votant del PSOE, el més feblement català fent els discursos tal i com ells volen: en castellà.
Ens quedarem els convergents a casa tot veient-les passar o votant a una opció independentista encara immadura? Fem-nos nostre aquella dita tant nostre, tant catalana de “no és blat fins que no és al sac i ben lligat!”
El seu sondeig ens ha de fer estirar les orelles a tots plegats i especialment a aquells que des de ja fa dies veuen en Mas al balcó de la Generalitat. Manllevant-ho d'una expressió futbolística; sembla que “en Mas guanya però no acaba de tancar el partit”. Efectivament, cal fer l'últim esforç per tancar el matx d'una manera definitiva. Cal apel.lar al vot útil, a l'únic vot que pot vetllar de debó pels interessos de Catalunya i, al cap i a la fi, a l'únic vot que pot evitar allò que poca gent desitja: un tercer tripartit.
Els prodigiosos tripijocs per a formar tripartits inversemblants malauradament ja ens els hem hagut de carregar en dues ocasions, i penso que moralment estem obligats a donar el vot que permeti evitar allò indesitjable, allò que enfosquiria encara més el nostre país i allò que, qui sap, potser ens entaforaria en un sot sense escapatòria possible. Aferrem-nos al canvi que propugna Convergència i Unió, única força veritablement assenyada, responsable i amb un líder de debó i no de pecotilla o excessivament pres de petulància i altivesa quan tot just acaba de sortir de l'ou, com algun dels que es presenta a la contesa electoral exhibeix. És en ocasions com la present quan la màxima “Convergència i Unió és l'únic referent nacionalista capaç de governar amb mans lliures” ha de seduir-nos i encaterinar.
Res més diàfan que uns resultats que donen 59 diputats a CIU, 33 al PSC, 16 a ERC i 11 a ICV. Una simple suma ens entreveu un tercer tripartit tot conformant 60 diputats, un més que CIU. Cal detenir-nos en aquest punt ja que, estimats lectors, no tinguin cap dubitació que si poden, els tres mosqueters es tornaran a unir per a enderrocar CIU. Més o menys legítim i democràtic? Tant se val! La poltrona és molt sucosa!
L'Artur Mas és gat escaldat i una gran part de la ciutadania de Catalunya també. És així com el verb “refiar” cal que sigui abolit de qualsevol conversa política on CIU hi tingui protagonisme i per contra, fer veure a aquells votants convergents potencials, a aquells qui ja es pensen que està tot donat i beneït i a aquells qui estan convençuts de les paraules d'en Montilla bo i admetent que el Tripartit no es reeditarà, que el seu vot és molt necessari pel canvi que tots somiem. El PSC està fent tot el possible per mobilitzar aquell electorat més reaci a votar al nostre país en benefici de les generals a Espanya, està buscant al capdavall el votant del PSOE, el més feblement català fent els discursos tal i com ells volen: en castellà.
Ens quedarem els convergents a casa tot veient-les passar o votant a una opció independentista encara immadura? Fem-nos nostre aquella dita tant nostre, tant catalana de “no és blat fins que no és al sac i ben lligat!”
sábado, 13 de noviembre de 2010
Ara toca parlar d'economia
Canvi. Aquest és el terme que més fàcilment s'escola per qualsevol de les converses d'àpats familiars, de joves cultivats sense facilitats per endegar el seu negoci o afligits empresaris que es veuen obligats a reduir personal. Molta gent està decebuda en molts aspectes amb aquest parell d'invents de tripartit, i sobretot aquest segon capitanejat pel senyor Montilla, que un servidor anomenaria més aviat tristpartit. L'han feta massa grossa. Escolteu, les coses es poden fer de moltes maneres, però de ben segur que aquest trispartit de Montilla-Carod i Saura, pitjor no les podia haver fet.
I davant de la malastrugança que hem hagut de suportar tots els catalans i catalanes en aquests set anys, només ens roman confiar que un govern sòlid, ferm i seriós conquereixi la Generalitat del nostre país després de la jornada de tria dels nostres electes. Deu sonar a obvietat però no convé perdreu de vista: la prioritat del proper govern ha de ser afrontar la crisi econòmica i fer renéixer la il.lusió de la nostra ciutadania. És aquesta la que ha de prendre el protagonisme i ha d'amarar-se d'iniciativa pròpia. Siguin ramaders, joves emprenedors, treballadors...ells són els que faran treure'ns el cap del pou, i no pas un trispartit exageradament intervencionista.
Una de les funcions cabdals d'un govern ha de ser la de donar impuls i facilitats a aquella gent que vol treballar de debó, i no pas situar-se com a fictici actor de la mateixa activitat productiva o sovint, com a entrebanc. S'ha d'obtar per la primera i si és així, a mitjà i llarg termini, es començarà a generar riquesa i prosperitat. En altres paraules, una de les missions prioritàries pel futur govern de la Generalitat en referència a la batalla contra la crisi, cal que sigui la de fomentar polítiques que ajudin a la productivitat del teixit industrial del nostre país, i molt especialment les PIMES. Únicament si es creix en productivitat d'una forma sostinguda, l'abundant nombre d'aturats iniciarà un minvament real, estructural i no pas conjuntural com es dóna per exemple, a l'època estival.
No mancat de rellevància tampoc, serà la qüestió de com el proper govern espera gestionar la fiscalitat perquè és clar, una pujada d'impostos general implica evidentment que la gent disposi de menys recursos i per tant, això va en detriment de possibles inversions que aquests volguessin fer o projectes a encaminar. Estretament lligat amb aquest darrer punt, també veurem com es planta cara a la banca, que tot exercint un poder de coercibilitat des del mateix govern s'ha d'aconseguir que comencin a fornir progressivament més crèdits a les empreses.
Probablement anar engreixant l'adminstració pública ha sigut un dels puntals del tristpartit, tanmateix això dels càrrecs de confiança o aquells organismes que no compleixen les expectatives desitjades hauran de ser suprimits per així reduir despesa pública del tot erma, estèril i inútil. Si es duu a terme adequadament, permetrà una injecció envejable de diners per a la Generalitat, que podran ésser administrats en aspectes de més reclam.
Totes elles simples pinzellades d'unes directrius que, de ben segur, configuraran el corpus en matèria d'economia d'aquell partit que delereja tornar a governar després de set anys en els quals li han impedit. Diuen que començar il.lusiona i per això cal que oblidem el teatralisme polític, i passem a la rigorositat política.
I davant de la malastrugança que hem hagut de suportar tots els catalans i catalanes en aquests set anys, només ens roman confiar que un govern sòlid, ferm i seriós conquereixi la Generalitat del nostre país després de la jornada de tria dels nostres electes. Deu sonar a obvietat però no convé perdreu de vista: la prioritat del proper govern ha de ser afrontar la crisi econòmica i fer renéixer la il.lusió de la nostra ciutadania. És aquesta la que ha de prendre el protagonisme i ha d'amarar-se d'iniciativa pròpia. Siguin ramaders, joves emprenedors, treballadors...ells són els que faran treure'ns el cap del pou, i no pas un trispartit exageradament intervencionista.
Una de les funcions cabdals d'un govern ha de ser la de donar impuls i facilitats a aquella gent que vol treballar de debó, i no pas situar-se com a fictici actor de la mateixa activitat productiva o sovint, com a entrebanc. S'ha d'obtar per la primera i si és així, a mitjà i llarg termini, es començarà a generar riquesa i prosperitat. En altres paraules, una de les missions prioritàries pel futur govern de la Generalitat en referència a la batalla contra la crisi, cal que sigui la de fomentar polítiques que ajudin a la productivitat del teixit industrial del nostre país, i molt especialment les PIMES. Únicament si es creix en productivitat d'una forma sostinguda, l'abundant nombre d'aturats iniciarà un minvament real, estructural i no pas conjuntural com es dóna per exemple, a l'època estival.
No mancat de rellevància tampoc, serà la qüestió de com el proper govern espera gestionar la fiscalitat perquè és clar, una pujada d'impostos general implica evidentment que la gent disposi de menys recursos i per tant, això va en detriment de possibles inversions que aquests volguessin fer o projectes a encaminar. Estretament lligat amb aquest darrer punt, també veurem com es planta cara a la banca, que tot exercint un poder de coercibilitat des del mateix govern s'ha d'aconseguir que comencin a fornir progressivament més crèdits a les empreses.
Probablement anar engreixant l'adminstració pública ha sigut un dels puntals del tristpartit, tanmateix això dels càrrecs de confiança o aquells organismes que no compleixen les expectatives desitjades hauran de ser suprimits per així reduir despesa pública del tot erma, estèril i inútil. Si es duu a terme adequadament, permetrà una injecció envejable de diners per a la Generalitat, que podran ésser administrats en aspectes de més reclam.
Totes elles simples pinzellades d'unes directrius que, de ben segur, configuraran el corpus en matèria d'economia d'aquell partit que delereja tornar a governar després de set anys en els quals li han impedit. Diuen que començar il.lusiona i per això cal que oblidem el teatralisme polític, i passem a la rigorositat política.
lunes, 8 de noviembre de 2010
L'educació prescindible? NO!
Molt recentment vaig sentir una d'aquelles estupideses contra tot allò que faci olor a Catalunya o el nacionalisme català que massa sovint tenen lloc al “Gato al agua” d'Intereconomía. El seu artífex fou un excessivament conegut Alejo Vidal-Quadras que no va dubtar a dir textualment: “Convergència i Unió prohíbe a los niños y jóvenes hablar castellano en los colegios de Cataluña”. Sí, torni a llegir-la i esbufegui apreciat lector. Tanmateix si hom llegeix i analitza les propostes i directrius bàsiques en materia d'ensenyament de Convergència i Unió, em temo que la màxima del Vidal-Quadras queda desvirtuada i totalment fora de lloc.
CIU va molt més enllà de bajanades i aspectes sense fonament. Vol incidir en les arrels de l'ensenyament en sí i equiperar-lo amb molts aspectes al que ens pertoca en comparació a altres països europeus. És d'aquesta manera com s'ha d'impulsar la restauració del nexe d'unió entre família i escola, institucions específiques i encarregades de dur a terme la coneguda socialització primària dels nostres joves. Cal entendre que l'educació no ha de ser un monopoli dels col.legis, sinó que l'establiment d'un marc de cooresponsabilitat entre ambdues esdevingui un fet habitual amb la única finalitat de garantir el dret a l'educació en un escenari de plena llibertat.
El fracàs escolar i el fenòmen de la generació nini, és a dir, aquells joves compresos entre 16 i 24 anys que ni treballen ni estudien, es troba en el focus d'atenció atès el fort augment que ha patit en els darrers dos anys. L'extraordinari nombre de 154.000 joves en aquesta situació no pot passar desapercebut per a un partit com Convergència i Unió que creu fermament en un sistema educatiu de qualitat com a eina per a afavorir l'acció responsable i la capacitat cognitiva que tot ciutadà ha d'assolir per a entendre la societat on ens movem i així esdevenir subjectes actius de la mateixa.
Però Alejo escolti, CIU sí que és molt conscient de la realitat cultural, lingüística i social del nostre país i per això sap que de cada centre escolar se n'ha de fer un centre de qualitat buscant l'eficiència que sempre ens ha caracteritzat. No ens movem per banalitats, però tampoc cedirem ni un pas per perdre la nostra identitat. Promulgarem que l'etapa educativa sigui més perllongada i amb un caràcter d'itinerari cultural i educatiu català obert al món que ens permeti potenciar el talent dels nostres alumnes al llarg de tot el sistema educatiu. Reprendrem i incentivarem valors que per antonomàsia ens hem guanyat els catalans i catalanes al llarg de la història: la cultura de l'esforç i la constància o l'esperit emprenedor entre d'altres. L'alumne que realment vulgui esdevenir quelcom en aquesta vida, ho serà. Reformarem tots els aspectes necessaris del sistema educatiu perquè pugui nodrir-se de tots aquells instruments bàsics per a poder excel.lir en la seva trajectòria acadèmica.
Finalment també treballarem perquè primer; la formació no sigui un mer tret distintiu de la gent jove, sinó que la gent adulta també confïi en la eduació permanent i així enriquir els seus coneixements i conseqüentment, obrir-se més portes al mercat laboral. Ens marquem l'horitzó d'altres països europeus capdavanters en aquest sentit, i en segon lloc; abolir tota aquella burocràcia que demostri ser coartiva pel ple desenvolupament de la tasca educativa que no és cap altra que ensenyar, estimular i orientar els alumnes al llarg de tots els seus anys tancats a les aules, i ara més que mai en un context econòmic que precisament el que s'ha de promoure és la racionalització i aprofitament de recursos.
CIU va molt més enllà de bajanades i aspectes sense fonament. Vol incidir en les arrels de l'ensenyament en sí i equiperar-lo amb molts aspectes al que ens pertoca en comparació a altres països europeus. És d'aquesta manera com s'ha d'impulsar la restauració del nexe d'unió entre família i escola, institucions específiques i encarregades de dur a terme la coneguda socialització primària dels nostres joves. Cal entendre que l'educació no ha de ser un monopoli dels col.legis, sinó que l'establiment d'un marc de cooresponsabilitat entre ambdues esdevingui un fet habitual amb la única finalitat de garantir el dret a l'educació en un escenari de plena llibertat.
El fracàs escolar i el fenòmen de la generació nini, és a dir, aquells joves compresos entre 16 i 24 anys que ni treballen ni estudien, es troba en el focus d'atenció atès el fort augment que ha patit en els darrers dos anys. L'extraordinari nombre de 154.000 joves en aquesta situació no pot passar desapercebut per a un partit com Convergència i Unió que creu fermament en un sistema educatiu de qualitat com a eina per a afavorir l'acció responsable i la capacitat cognitiva que tot ciutadà ha d'assolir per a entendre la societat on ens movem i així esdevenir subjectes actius de la mateixa.
Però Alejo escolti, CIU sí que és molt conscient de la realitat cultural, lingüística i social del nostre país i per això sap que de cada centre escolar se n'ha de fer un centre de qualitat buscant l'eficiència que sempre ens ha caracteritzat. No ens movem per banalitats, però tampoc cedirem ni un pas per perdre la nostra identitat. Promulgarem que l'etapa educativa sigui més perllongada i amb un caràcter d'itinerari cultural i educatiu català obert al món que ens permeti potenciar el talent dels nostres alumnes al llarg de tot el sistema educatiu. Reprendrem i incentivarem valors que per antonomàsia ens hem guanyat els catalans i catalanes al llarg de la història: la cultura de l'esforç i la constància o l'esperit emprenedor entre d'altres. L'alumne que realment vulgui esdevenir quelcom en aquesta vida, ho serà. Reformarem tots els aspectes necessaris del sistema educatiu perquè pugui nodrir-se de tots aquells instruments bàsics per a poder excel.lir en la seva trajectòria acadèmica.
Finalment també treballarem perquè primer; la formació no sigui un mer tret distintiu de la gent jove, sinó que la gent adulta també confïi en la eduació permanent i així enriquir els seus coneixements i conseqüentment, obrir-se més portes al mercat laboral. Ens marquem l'horitzó d'altres països europeus capdavanters en aquest sentit, i en segon lloc; abolir tota aquella burocràcia que demostri ser coartiva pel ple desenvolupament de la tasca educativa que no és cap altra que ensenyar, estimular i orientar els alumnes al llarg de tots els seus anys tancats a les aules, i ara més que mai en un context econòmic que precisament el que s'ha de promoure és la racionalització i aprofitament de recursos.
domingo, 17 de octubre de 2010
Renéixer amb maduresa
Una mica d'imaginació ja és suficient per a fer-nos entreveure una certa analogia entre els coratjosos miners xilens que vàren veure llum després de 69 dies colgats a 700 metres de profunditat i la situació del nostre país, que en un mes i escaig, té moltes possibilitats de sortir d'aquest atzucac on el tripartit ens ha entaforat. El 28-N és realment necessari, de condició sine qua non. Actuarà com a sedaç, com a garbell per a polir certs dirigents polítics. Alguns d'ells lligats de cap a peus a Madrid i d'altres embolcallats amb estelades fictícies que han preferit assegurar-se la poltrona aquests darrers set anys.
La llarga travessia pel desert sembla tenir un desenllaç proper. En Mas ho sap i la resta de la família convergent també. Tanmateix cal que sigui una convicció extesa per moltes de les llars d'aquest país: Convergència i Unió porta el canvi, el canvi de debó, el canvi anhelat. No són meres paraules que s'esbaixen amb un bri d'aire; Convergència i Unió ha sabut dur a terme una viva, aguda i intel.ligent oposició que l'ha fet més fort i segur de si mateix.
Mostra d'aquesta seguretat i solidesa d'idees és l'establiment del seu programa electoral en quatre eixos fonamentals dignes d'esment. En primer lloc i amb caràcter prioritari, el d'afrontar la lluita contra la crisi econòmica amb serietat i fermesa, confiant en l'important teixit empresarial del nostre país i reprenent valors com la iniciativa personal o la cultura de l'esforç. Convergència i Unió tampoc deixa de banda l'Estat del benestar que, massa sovint en èpoques de vicissituds econòmiques, veu perillar la seva sostenibilitat. Per això des de la Federació nacionalista es revalidaran en el seu programa aquelles polítiques públiques que vetllin pel benestar de la societat. En tercer lloc, la unívoca aposta pel dret a decidir que es manifesta amb el teló de fons de la voluntat i desig del poble de Catalunya. Tota Nació és lliure d'escollir el seu futur, i Catalunya ho aconseguirà amb cap més límit que la pròpia democràcia. És així com s'ha establert el concert econòmic, evident reclam majoritari del nostre país.
Per últim emperò no mancat de rellevància, des de Convergència i Unió es creu en l'abast més ampli que cal que adopti la política, entès com necessari punt d'unió entre les institucions i la seva gent. La política ha deixat de ser únicament dels polítics, totes les persones sigui quina sigui la seva manera de treballar per a un país millor -entitats cíviques, organitzacions empresarials, sindicats o simples moviments socials-formaran part del canvi.
La llarga travessia pel desert sembla tenir un desenllaç proper. En Mas ho sap i la resta de la família convergent també. Tanmateix cal que sigui una convicció extesa per moltes de les llars d'aquest país: Convergència i Unió porta el canvi, el canvi de debó, el canvi anhelat. No són meres paraules que s'esbaixen amb un bri d'aire; Convergència i Unió ha sabut dur a terme una viva, aguda i intel.ligent oposició que l'ha fet més fort i segur de si mateix.
Mostra d'aquesta seguretat i solidesa d'idees és l'establiment del seu programa electoral en quatre eixos fonamentals dignes d'esment. En primer lloc i amb caràcter prioritari, el d'afrontar la lluita contra la crisi econòmica amb serietat i fermesa, confiant en l'important teixit empresarial del nostre país i reprenent valors com la iniciativa personal o la cultura de l'esforç. Convergència i Unió tampoc deixa de banda l'Estat del benestar que, massa sovint en èpoques de vicissituds econòmiques, veu perillar la seva sostenibilitat. Per això des de la Federació nacionalista es revalidaran en el seu programa aquelles polítiques públiques que vetllin pel benestar de la societat. En tercer lloc, la unívoca aposta pel dret a decidir que es manifesta amb el teló de fons de la voluntat i desig del poble de Catalunya. Tota Nació és lliure d'escollir el seu futur, i Catalunya ho aconseguirà amb cap més límit que la pròpia democràcia. És així com s'ha establert el concert econòmic, evident reclam majoritari del nostre país.
Per últim emperò no mancat de rellevància, des de Convergència i Unió es creu en l'abast més ampli que cal que adopti la política, entès com necessari punt d'unió entre les institucions i la seva gent. La política ha deixat de ser únicament dels polítics, totes les persones sigui quina sigui la seva manera de treballar per a un país millor -entitats cíviques, organitzacions empresarials, sindicats o simples moviments socials-formaran part del canvi.
jueves, 2 de septiembre de 2010
La gran errada de l'Independentisme
Com de la majoria és sabut, les eleccions al Parlament de Catalunya es troben al tombar la cantonada. Tot i així, aquestes de la tardor tenen certes particularitats; entre elles l'apogeu del corrent independentista, en gran mesura escenificat pel teló de fons de la apoteòsica manifestació del 10J a Barcelona. Traducció política del mateix és el naixement primer de Reagrupament l'any 2009 liderat per Joan Carretero (encara que els orígens cal cercar-los com a escissió crítica d'ERC el 2006) i més recentment de forma més lligada a la mobiltizació social, de Solidaritat Catalana encapçalada pel com a mínim carismàtic Joan Laporta a més a més d'Alfons López Tena i Uriel Bertran.
Sigui com sigui, la reunió que vàren mantenir fa pocs dies els dos principals líders d'amdbós grups polítics amb la fi de presentar candidatura conjunta no va fructificar i finalment no es donaran el bracet. Gran equívoc aquest. Si el 10J va servir per alguna cosa, fou per manifestar el desig de veure una traducció política del desencís envers Espanya i això, a ulls de molts, significava aclamar la més que mai possible independència. Però no, ells han preferit la divisió enfront el que feia falta, la unitat. La voluntat d'una bona part del poble català ha estat esmicolada pels personalismes d'uns dirigents mancats de bagatge polític, moral però sobretot, ètic. Sols els hi romandrà la perdurable i eterna saviesa d'independentistes de debó com el centenari Moisès Broggi o l'arxiconegut exdirigent polític Heribert Barrera, tot oposant-se a unir-se a cap dels dos partits atesa la seva negativa d'incórrer junts a les urnes.
Sigui com sigui, la reunió que vàren mantenir fa pocs dies els dos principals líders d'amdbós grups polítics amb la fi de presentar candidatura conjunta no va fructificar i finalment no es donaran el bracet. Gran equívoc aquest. Si el 10J va servir per alguna cosa, fou per manifestar el desig de veure una traducció política del desencís envers Espanya i això, a ulls de molts, significava aclamar la més que mai possible independència. Però no, ells han preferit la divisió enfront el que feia falta, la unitat. La voluntat d'una bona part del poble català ha estat esmicolada pels personalismes d'uns dirigents mancats de bagatge polític, moral però sobretot, ètic. Sols els hi romandrà la perdurable i eterna saviesa d'independentistes de debó com el centenari Moisès Broggi o l'arxiconegut exdirigent polític Heribert Barrera, tot oposant-se a unir-se a cap dels dos partits atesa la seva negativa d'incórrer junts a les urnes.
lunes, 12 de julio de 2010
"Españolitos i Catalanets"
De lamentables, ignorants i inoportunes només es poden titllar les darreres declaracions dels dos líders més retrògrads del panorama polític català actual en referència a la comparativa que van fer del 10J i la victòria d'Espanya al Mundial.
Per una banda el jove líder de Ciutadans, Albert Rivera, i per altra, la pomposa descendent de Josep Piqué al capdavant del PP català, Alícia Sánchez Camacho.
No donar suport a una multitudinària manifestació, de caire clarament històric tot marcant un abans i un després per a Catalunya, no deixa de ser més o menys justificable, però el que a ulls de molta gent resulta ser més aviat inapropiat és dir que els individus que la nit del 11J vàren esclafir d'alegria i joia al veure la seva selecció de futbol proclamar-se campiona del món són aquell segment de la població catalana que realment representa l'esperit del poble català en detriment de tots aquells que vàrem recórrer dissabte el Passeig de Gràcia de forma pacífica i democràtica preconitzant el nostre dret a decidir i el rebuig a tota retallada del nostre Estatut per part del deslegitimat Tribunal Constitucional.
No sé si els dos polítics abans esmentats van ser informats dels greus incidents que unes 25.000 persones de les 75.000 que en total es vàren aplegar a la Plaça Espanya de Barcelona van provocar tot anant a celebrar salvatgement el triomf de la selecció, perquè si realment és així, tinc vergonya aliena d'ambdós.
Crec que l'opinió majoritària és que ningú es pot sentir identificat per aquests degenerats que van cremar contenidors, provocar danys a vehicles de l'autoritat policial, encendre arbres a l'Avinguda Maria Cristina o fins i tot un camió al carrer Rius i Taulet, entre altres bàrbares actuacions.
Tot plegat, es va saldar amb 21 detinguts i una quarantena de ferits de 25.000, mentre que dissabte cap incident remarcable va tenir lloc entre el milió i mig de catalans i catalanes que vam expressar lliurement el que ens mereixem.
Si realment estem representats pels “españolitos” enlloc dels “catalanets”, realitat de la qual procuro defugir, ens ho hauriem de fer mirar en aquest país.
Per una banda el jove líder de Ciutadans, Albert Rivera, i per altra, la pomposa descendent de Josep Piqué al capdavant del PP català, Alícia Sánchez Camacho.
No donar suport a una multitudinària manifestació, de caire clarament històric tot marcant un abans i un després per a Catalunya, no deixa de ser més o menys justificable, però el que a ulls de molta gent resulta ser més aviat inapropiat és dir que els individus que la nit del 11J vàren esclafir d'alegria i joia al veure la seva selecció de futbol proclamar-se campiona del món són aquell segment de la població catalana que realment representa l'esperit del poble català en detriment de tots aquells que vàrem recórrer dissabte el Passeig de Gràcia de forma pacífica i democràtica preconitzant el nostre dret a decidir i el rebuig a tota retallada del nostre Estatut per part del deslegitimat Tribunal Constitucional.
No sé si els dos polítics abans esmentats van ser informats dels greus incidents que unes 25.000 persones de les 75.000 que en total es vàren aplegar a la Plaça Espanya de Barcelona van provocar tot anant a celebrar salvatgement el triomf de la selecció, perquè si realment és així, tinc vergonya aliena d'ambdós.
Crec que l'opinió majoritària és que ningú es pot sentir identificat per aquests degenerats que van cremar contenidors, provocar danys a vehicles de l'autoritat policial, encendre arbres a l'Avinguda Maria Cristina o fins i tot un camió al carrer Rius i Taulet, entre altres bàrbares actuacions.
Tot plegat, es va saldar amb 21 detinguts i una quarantena de ferits de 25.000, mentre que dissabte cap incident remarcable va tenir lloc entre el milió i mig de catalans i catalanes que vam expressar lliurement el que ens mereixem.
Si realment estem representats pels “españolitos” enlloc dels “catalanets”, realitat de la qual procuro defugir, ens ho hauriem de fer mirar en aquest país.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)