CARLES OBIOLS GORDO

Aliances que fan basarda

2011-06-29T08:25:00.000-07:00

Sentir com el nostre President avisava de la necessitat de convocar unes noves eleccions si la Llei de Pressupostos de la Generalitat no tirava endavant inquieta a qualsevol, però el fet de tramar una Santa Aliança amb aquells qui intenten dinamitar el model d'immersió lingüística al nostre país, aquells qui van propiciar la tisorada estatutària per part del TC fa just un any o aquells qui al País Valencià i a Balears en un futur no molt llunyà deixaran el català en les més tristes penúries, no només inquieta i amoïna sinó que marceix i enerva molts votants convergents.

El tàcit pacte CiU-PP a fi i efecte de possibilitar l'arraconament de les esmenes a la totalitat contra els Pressupostos i permetre així, que superéssin el primer i més complicat obstacle del procés, no està exempt de contraprestacions en favor dels populars. I això fa por, molta por.

Només cal pensar com després d'unes intencionades hesitacions i falses esperances en el sentit d'evitar que el PP català per primera vegada en la seva història governés una ciutat cabdal al nostre país, es va deixar via lliure perquè el xenòfob i venedor de fum García Albiol aconseguís ser batlle de Badalona. Potser els càlculs als despatxos de la Generalitat no van acabar de funcionar del tot bé a l'obviar que les alcaldies són quatrianals mentres que els acords de mínims parlamentaris són fugaços i puntuals.

Sigui com sigui, costa molt no veure una sinergia més o menys estable entre aquests dos partits quan a remolc de l'acord per aprovar els Pressupostos, també abunden les aliances a Consells Comarcals, municipis o a la mateixa Diputació de Barcelona, sense anar més lluny. Pot donar l'impressió doncs, que enlloc d'intentar esmorteir la puixança popular tot fent prevaldre el sentit nacional i de simple congruència amb uns ideals, s'hagi preferit no embolicar més la troca i anar als pactes naturals i que més estabilitat poden proporcionar a uns ja de mena tumultuosos primers mesos de legislatura.

Els convergents sobiranistes restem esperançats tanmateix, a que la present situació sigui fruit d'una necessitat conjuntural i no pas d'un flirteig que tot just acabi de començar i que tingui ànim vitalici. Ja ho sentíem tots plegats durant la campanya: “els dos primers anys de legislatura caldrà centrar-se en la delicada situació financera, després ja apujarem el to nacional”.

Quina putrefacció!

2011-05-20T14:57:00.000-07:00

¿Creen ustedes que se debería suprimir el Tribunal Constitucional?. Amb aquesta perla de pregunta s'aferrava l'arxiconegut programa el “Gato al agua” del canal Intereconomía una de les primeres nits d'aquest mes de maig. Els vots favorables eren, òbviament, folgadament superiors als negatius, exemplificant així com el beuratge ranci, amarg i espanyolista que dia rere dia els mitjans de comunicació de mig país veí serveixen, comença a fer l'efecte desitjat.

Ara bé, la qüestió tenia la seva gràcia. No cal perdre de vista que fou plantejada sinó el mateix dia, el posterior, de la sentència de l'esmentat tribunal a favor de la legalització de Bildu a fi i efecte de permetre'ls-hi la participació el 22 de maig. Cau pel seu propi pes doncs, que això escandalitzà a molta gent del carrer -desafortunadament, massa- i paral.lelament a aquells que cada nit etziben bimbirimboies a tort i a dret per endur-se el gat a l'aigua.

Quin grau d'hipocresia tan elevat! Hi ha forma possible de digerir que aquells individus de ments maquiavèl.liques que encara ara ens exigeixen acatar la sentència esmicoladora del mateix TC en contra del nostre Estatut i de la nostra dignitat com a nació, ens vulguin ara tirar per la cara que en realitat és un òrgan totalment polititzat perquè permet incórrer la suposada branca política d'ETA a les eleccions?

Escolteu-me, en què quedem? Ens hem de creure allò que diuen 12 magistrats escollits ad hoc pels dos partits dominants de torn o bé obviar plenament qualsevol futilesa de marcat caràcter polític que emetin?

Arribo a la conclusió tanmateix, que la pregunta tampoc és tan esbarriada ni atentadora indirectament contra el nostre país com pot semblar en primer moment, perquè si els precursors del recurs d'inconstitucionalitat que va acabar donant unes més que melangioses transcendències pel nostre país a finals de juny de l'any passat estan posant ara en dubte la credibilitat del tribunal i la seva pròpia raó d'existir, resta alguna fonamentació ètica per part nostra de fer-li un mínim cas d'ara en endavant si és que encara en quedava alguna?

Judicialització de la política o politització de la justícia? ja no sé com cal anomenar-ho, ara bé, de podrit, corrupte i fètid, Espanya guanya medalles.

Catalunya ni tocar-la!

2011-04-17T11:07:00.000-07:00

El dia 23 del mes passat el Secretari d'Estat d'Hisenda, el senyor Carlos Ocaña va tenir la gosadia pròpia de molts d'altres al comminar a la Generalitat de Catalunya i més concretament al nostre Conseller d'Economia Andreu Mas-Colell via carta, a duplicar les restriccions en matèria de despesa pública a més a més de pujar impostos.

Sona a acudit de mal gust que aquells que ja tenen prous problemes a les seva Castella quixotiana s'atraveixin i perdin tota la poca decència que els hi queda per intentar entorpir la bona marxa de les mesures (ja molt restrictives de mena al pretendre eliminar un 10% de la despesa) empreses per un govern que està procurant dur a terme un proesa amb els números.

Però realment creuen els nostres veïns d'Alcanar enllà que som tant beneits d'acceptar una nova fuetada en contra de la nostra intel.ligència com a nació? Creuen realment que són ells titulars de la veritat absoluta i que tenen dret a fer i desfer a la seva voluntat i fer-nos sentir com l'ase de tots els cops?

Crec sincerament que encara no han acabat de digerir que els seus germans socialistes ja no governen Catalunya i que els pantalons no es baixen a la mínima insinuació com fins fa poc més de 100 dies, sinó ben al contrari.

Retallem per aquí i retallem per més enllà, amb mesura i seny, ara és el que toca fer, però que ningú perdi de vista que tanta tisorada tindria una fàcil solució: disposar dels 20.000 milions d'euros que l'Estat ens espolia any rere any, sense cessar, fent desangnar les nostres arques públiques i obligant-nos a prendre decisions raonablement impopulars.

Quedem-nos amb una nova veu favorable a la nostra causa; Kenneth Rogoff, professor de Harvard i execonomista del Fons Monetari Internacional, que fa molt poquet va assegurar sense massa embuts que Catalunya seria un dels països més rics del món si es deslligués de la malmesa Espanya.

Algú més s'apunta al tren de la justícia que ens mereixem i que només assolirem a través de la independència de la nostra nació?

Número 80 pintat de verd

2011-04-17T11:06:00.000-07:00

No us negaré que ja n'estava una mica tip de sentir o veure urbi et orbi debats, converses, simples comentaris de carrer o grans titulars dels telenotícies especialment del nostre país tot allò que fes referència a la fumuda limitació dels 80km/h als accessos de Barcelona, el seu corresponent compliment o no de promesa electoral per part de CiU i com l'oposició ha procurat torpedejar la bona gestió d'una modificació viària d'aquesta talla.

Ara per fi, en virtut de la mà ferma del Conseller Puig, la bona entesa amb el Servei Català de Trànsit, uns informes que ho avalen i per sobre de tot, l'eco de les veus contràries a la norma: els conductors i conductores que havien de suportar la insensatesa del reglament de trànsit dia rere dia, podran veure com aquesta rigidesa que ja semblava sempiterna, pren un tacte més tovenc.

Tot tornarà com regia abans del gener del 2008, moment en el qual els d'Iniciativa van decidir que tocava sortir als diaris i crear maldecaps a tort i dret amb la promulgació de la bacinada que ara es posa fi. Asseguraven que així es reduiria la sinistralitat i que per damunt de tot, podriem respirar un aire tant refinat com el de la Lapònia.

Es conformarà al cap i a la fi, un nou mapa de velocitat variable que fluctuarà entre els 80 i els 120km/h modulable per criteris racionals -i convé repetir el terme “racionals” per poder-ho distingir de l'etapa anterior- tals com l'hora, el nivell de congestió de la carretera, el risc de sinistralitat, les condicions meteorològiques, els trams en obres o els nivells de contaminació de l'aire.

Si de reduir la sinistralitat a les carreteres amb l'antiga norma es tractava, val a dir que segons dades facilitades pel mateix Departament d'Interior, ha existit una tendència a la disminució en el conjunt de la xarxa de carreteres catalanes, ben palesa amb el 13% menys de morts i ferits greus que es van registrar el 2010 respecte l'any anterior, que per altra banda -i heus aquí on la “zona 80” s'ha quedat de manifest- no ha tingut la seva traducció a la zona controvertida on durant el mateix període la sinistralitat hi va créixer un 27%.

Però és que ja per concloure, cal veure fins a quin punt tot plegat ha estat carregat de niciesa i absurditat en referència també a la ingent quantia de gasos contaminants que resguarden Barcelona i voltants i que l'arxiconeguda mesura havia de fer esvair. Resulta que anar a pas de tortuga amb cotxe era com oli en un llum per reduir gasos contaminants, però que quan ve un potent anticicló que impedeix la renovació de l'aire, la zona metropolitana assoleix uns índexs de pol.lució mai vistos?

És recomenable agafar la bicicleta quan l'aire està tan viciat o què, senyor Herrera i companyia?

La cafetera comença a escassejar...

2011-02-19T01:28:00.000-08:00

N'hi ha que ho diuen més clarament i sense embuts i d'altres que volen quedar bé amb la vianda al plat tot difuminant el missatge fent-lo políticament correcte; però no ens enganyem, strictus sensu les motivacions que hi ha i el propòsit que persegueixen és calcat: no podem continuar servint 17 tasses de cafè amb una sola cafetera.

I és ara, en ple atzucac econòmic espanyol i en menor mesura, europeu i mundial, quan els dos grans partits polítics se n'adonen que això del “café para todos” va acontentar a molts sectors del flamant país que reneixia dels glaucs anys dictatorials, però que ha esdevingut del tot inviable poder-ho sostenir.

Amb la LOAPA (Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico), als catalans sobretot, ens van vendre la moto. És aquesta Llei la que va autenticar doncs, que qualsevol dels territoris que volgués esdevenir Comunitat Autònoma no tindria cap inconvenient en fer-ho i que, un cop constituida com a tal, seria dipositària d'unes competències que s'anirien traspassant des del govern central per acabar, -i heus aquí el gran parany-, com les que ja partien des d'un bon principi en avantatge.

Fou, sens dubte, una estratègia molt hàbil per part d'Espanya encara que, i no m'agradaria posar-ho en dubte, de les úniques possibles atenent a la convulsa Transició que s'estava vivint. Una tàctica que conduí a resultats força dispars segons el territori, per cert.

Catalunya, de la mateixa manera que el País Basc, partien a priori, d'un punt de partida privilegiat per adoptar els nous Estatus d'Autonomia tal i com se'n dedueix de la disposició transitòria segona de la Constitució Espanyola pel fet d'haver aprovat durant l'època de la 2a República la seva norma fundacional suprema. El segon no perdé embranzida i, tal i com se li reconeixia una mica més amunt en la mateixa carta magna, a la disposicó addicional primera, obtingué el concert econòmic com a resposta dels drets històrics dels territoris forals que el text empara.

A Catalunya no hi hagué tanta sort, i ens quedàrem allà on els poders constituents espanyols desitjaren i on els catalans i catalanes de fa més de trenta anys tingueren ànsia d'exigir. Potser no ens en vàrem adonar que tot això de les autonomies era una mofa als nostres morros ja que propugnava una homogeneïtzació de tot l'Estat Espanyol en 17 porcions que més tard o més d'hora, acabarien tenint el mateix que nosaltres (excepte País Basc i Navarra) tot resseguint el nostre camí ple d'esforços per reclamar el que ens mereixem.

Una bona manera aquesta del “café para todos” per intentar aigualir, difuminar i disoldre quelcom que ja fou palès en la redacció de la CE: la diferenciació entre “nacionalitats” i “regions”. Emperò sembla ser que els elements d'identitat propis que singularitzen Catalunya de qualsevol altre Comunitat Autònoma a excepció del País Basc, i en molt menys vigor, Galícia, com a fonament d'un mereixedor tracte particular i distint en matèria política i/o financera no han sigut tinguts en compte per la cúpula política espanyola en aquests 30 primers anys de democràcia.

Un quasi mutisme català basat en “l'amén” que està a punt de canviar enfront el nou ímpetu de la llei del pèndol mesetiana, que ara marca una tendència estandaritzadora sense precedents. No permetrem que per la devoció de voler equiperar una Comunitat Autònoma ordinària com la Regió de Múrcia o Extremadura, on mai haurien ni somiat poder tenir una bandera i Parlament propis, amb una Nació històrica com la catalana, s'estronqui el nostre status quo.

Si volen esbarlar les autonomies, que s'ho facin entre ells, però a nosaltres ja no ens deixa massa bon gust de boca el “café para todos” ni molt menys un “cortado descafeinado”, com pretenen des de Madrid.

M'agrada, m'agrada molt la dinàmica presa

2011-01-21T04:18:00.000-08:00

Quan encara no s'ha complert ni el primer mes del nou govern de la Generalitat, com a mínim ja s'ha pogut manifestar una cosa : els catalans i catalanes que vàren donar la seva confiança a la candidatura de CiU a les passades eleccions del 28-N, estan veient reflectides com les promeses electorals -concepte afí a l'incompliment com cap!- que va exhibir l'ara president Mas durant la campanya electoral, les està duent a terme amb captinença i maduresa.

No són meres paraules etzibades a l'aire sinó mesures ja constatables puix si es demanen esforços i apretades de cinturó a la ciutadania, abans de tot, cal que l'executiu i tota la seva maquinària administrativa en sigui el punt de partida i mirall per a tot el país. I amb motiu de les ximpleries com les que va deixar caure l'ara president del grup parlamentari del PSC, Joaquim Nadal, bo i assegurant que totes les mesures preses tenen més aviat un caràcter simbòlic que no pas real, crec que seria bo fer-ne cinc cèntims novament.

Si reduir un 23% dels alts càrrecs del govern, passant dels 176 “tripartidistes” anteriors als 136 dirigents actuals no és mostra d'aprimament, potser és que no sé restar però a mi em dóna una reducció prou acceptable. Si abolir 3 conselleries de les 15 que hi havien hagut durant l'era dels tres mosqueters tampoc deixa palès l'afany d'austeritat, seria escaient fer-s'ho mirar. O si decidir reduir el personal eventual de la Generalitat, com càrrecs d'assessorament i de confiança al llarg d'aquest mes de gener, tampoc evidencia aquest esforç que s'està endegant des de la Generalitat per intentar capgirar la situació tant terriblement malmesa financerament parlant a causa del malbaratament del govern precedent, signifcarà que no hi entenc re.

I les polítiques restrictives hauran de continuar al llarg dels propers mesos, que ningú ho posi en dubte. De ben segur hi haurà dues fases següents que versaran sobre l'aprovació d'uns decrets que serveixin per organitzar els departaments per sota de les direccions generals així com la necessària reorganització del sistema d'entitats, empreses públiques, consorcis o organismes autònoms. És dur i aspre dir-ho, però els 7.800 milions d'euros que es preveuen trobar de dèficit a les arques de la Generalitat gràcies a l'auditoria que s'ha d'engegar ja, només poden ser sufragats amb mesures impopulars i que no agraden massa.

Un govern seriós i amb les idees clares, que desprèn confiança al conjunt del país, que exhala esperança i compromís, liderat per un capità de vaixell amb el cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra. Un president que no s'acovardeix davant de les veus uniformitzadores i homogeneïtzadores de l'estat autonòmic que corren per Madrid, tot assegurant que el govern català no cedirà ni un sol pas i que serà ell mateix qui vetllarà pels interessos i la dignitat de la nació catalana. No sé vosaltres, però jo em sento protegit, xiroi i jovial com mai.

Tot pelant la ceba

2011-01-04T06:46:00.000-08:00

Ells, els espanyols, sempre els havia pres per una gent perspicaç i espavilada, que procuràven entendre la nostra realitat i conviure-hi de forma amistosa i respectuosa. És això almenys, el que un jove com jo li havia semblat. Pecava d'optimisme i bona fe, ho reconec. A l'escola sempre m'han ensenyat que de la història se'n pot aprendre quelcom positiu: no caure en els mateixos paranys i errors que t'han encaminat al desastre, conflicte i desafecció. Emperò em sento abatut de veure que la lliçó a partir d'Aragó és diferent o que, com a mínim, la funció moralitzadora del passat no hi apareix per enlloc.

El modus operandi ha variat, i molt, el resultat és semblant, ara bé, l'objectiu, calcat. Afortunadament ja no s'accepta com a lícita la màxima “la fi justifica els mitjans” d'en Maquiavel entesa com a ús de la força, coacció o corrupció sobre l'adversari per a assolir el poder. Ara bé, la resta tot s'hi val; i Espanya ho sap. Delereja ser la França centralista i ferotge envers les nacionalitats tot fent-nos creure que, amb l'Estat de les autonomies sota el marc legal de la divina Carta Magna de 1978 ja farien callar els catalanets i catalanetes.

Tanmateix quina incredulitat la nostra també, valga'm Déu! No hem sigut capaços encara els catalans d'adonar-nos-en que tenen pell de xai però ànima de llop? Aquestes darreres sentències de la màxima instància jurisdiccional espanyola posant èmfasi en la inviabilitat del model d'Immersió Lingüística a Catalunya després d'haver-lo estat aplicant d'ençà el primer govern d'en Pujol i la seva comminació a fer totes aquelles modificacions pertinents per equiperar català i castellà a les aules, deixa entreveure un nou intent per part d'Espanya de voler coartar el nostre fer.

I per què curiosament ara? Per què el Tribunal Suprem va emetre sentència concretament el dia 22 de desembre? Es devia pensar que sent el darrer dia dels col.legis abans de les vacances de Nadal tot passaria desapercebut, és clar. El marge de maniobra per part del professorat, d'entitats i associacions educatives era certament estret, però amb poques hores el rebuig fou emès de forma unànime. O també devia argüir com a motivació per escollir aquell dia 22 el fet que el Govern català es trobava en un lapse de temps més aviat dòcil i vulnerable.
Ambdues raons han resultat ser estèrils.

Els Magistrats doncs, intentaren fer a més a més de jardiners amb les tisores de podar, mestratge amb les seves dots d'endevins, creient-se superiors a l'intel.lecte i seny catalana. Però és que el dia 28 de juny passat amb l'extermini del nostre Estatut a mans del TC ja es va poder comprovar sense romanços quin peu calcen per gent com jo, que encara ens miràvem Espanya com a bon camarada, amb la ignorància d'un marrec. Sortosament ja tornen a amenaçar amb els ullals i la ceba...la ceba es va pelant per sí sola.

Les cares de la moneda

2010-12-08T12:47:00.000-08:00

El poble de Catalunya vam emetre sentència el diumenge 28-N passat, deixant palès entre moltes altres coses, que del segon tripartit d'esquerres i progressista, en teniem el bot ben ple i que majoritàriament hem donat la confiança al canvi propugnat per CIU i el seu líder. La decepció envers una manera de fer política d'aquests últims 4 anys no ha deixat marge al dubte. De ben segur que no pas totes les penes i dissorts del país han de ser atribuïdes al tripartit, i en especial èmfasi al PSC i ERC, però haver vist minvat el seu poder parlamentari fins a un record negatiu mai assolit amb tan sols 28 diputats pel primer i haver-ne perdut 11 per part del segon, alguna motivació ha de tenir.

D'antuvi podríem cercar-hi un factor que anomenaria de compromís, o més aviat, de manca de compromís. Una falta de compromís amb el país, la identitat nacional i sobretot amb la gent; aquella folgada quantitat de catalans i catalanes que el 10-J vam encarar-nos a Espanya de manera envejable. Arran d'aquella resposta marcadament nacionalista, sobiranista i independentista d'un ingent nombre de persones contra la retallada estatutària, el govern de la Generalitat va trontollar encara més del que havia fet fins aleshores, fent desmarcar ERC i conduint-lo cap a postulats que semblava haver oblidat i fent remenar unes cartes al PSC que els hi cremaven als dits.

En segon lloc resultaria injust no acceptar que les crisis econòmiques en general, fuetegen als polítics que tiren del carro en aquell moment. Ara bé, si governant a una majoria d'Ajuntaments del país, a la Generalitat i a la Moncloa els efectes i la situació és la que és, potser seria convenient no desentendre's de la seva part de responsabilitat. Sempre és plausible pensar que no ho hagin fet tant malament com aparentment sembla, sinó que senzillament no ho han sabut vendre. És a dir, que el tripartit no ha sigut capaç de transmetre, mitjançant la figura del seu president Montilla, una manera de fer política que a priori sí que estava correctament articulada sobre paper. Vés a saber.

I enmig d'aquest batibull desenfrenat i encarnissada derrota dels ja històrics tres mosqueters d'esquerres, emergeixen els també tres tenors independentistes que semblen portar el bàlsam pel país amb la seva triomfal entrada al Parlament amb 4 diputats. Així mateix l'ascens moderat del Partit Popular capitanejat per la Sra Sánchez Camacho que cada vegada més ens recorda a l'Alejo Vidal-Quadras tot baladrejant “Visca Catalunya i Viva España!” a l'uníson. Tanmateix encara podem sentir-nos contents i alleugerits al no veure el Sr Anglada i el seu xenòfob partir de PxC representat al Parlament gràcies a un beneficiós tripijoc de la Llei d'Hondt que el va deixar fora per tan sols 5,000 vots a darrera hora. Hauria sigut tota una derrota per la democràcia veure un individu d'aquesta baixa talla política a la nostra cambra de representants.

De totes maneres, si el desastre socialista i tripartidista en general pot ésser contrastat amb quelcom, inequívocament hem de pensar amb Convergència i Unió. És un clam majoritari i per això ningú posa en entredit que ha guanyat el millor, el que més empenta hi ha posat, el que més bé representa ara per ara la ciutadania d'aquest país i el que no ha caigut en les temptacions infantils dels seus adversaris a l'hora de fer campanya. Impregnat de bones maneres, responsabilitat, sentit de país, anhel sobiranista (…) i acompanyat del govern dels millors, l'Artur Mas intentarà reconduir la malmesa Catalunya i situar-la novament a Europa tal i com li correspon. Tasca gens fàcil. Veurem què hi troba sota les rajoles de la Generalitat després d'aquests 4 anys. Emperò donem-li l'oportunitat, s'ho mereix, ens ho mereixem.

Evitem allò indesitjable

2010-11-24T03:26:00.000-08:00

El divendres passat el Centro de Investigaciones Sociológicas, més conegut com a CIS, organisme que depèn del Ministeri de la Presidència d'Espanya i que actua com a baròmetre de l'opinió pública en relació a la situació política i/o econòmica del país, donà a conèixer la seva estimació de resultats per a les eleccions al Parlament de Catalunya que es troben al tombant de la cantonada. I si d'alguna cosa es caracteritza aquest òrgan estatal és per la seva bona precisió i afinament vers els resultats que finalment s'acaben esdevenint, així que no hauriem de passar-los per alt.

El seu sondeig ens ha de fer estirar les orelles a tots plegats i especialment a aquells que des de ja fa dies veuen en Mas al balcó de la Generalitat. Manllevant-ho d'una expressió futbolística; sembla que “en Mas guanya però no acaba de tancar el partit”. Efectivament, cal fer l'últim esforç per tancar el matx d'una manera definitiva. Cal apel.lar al vot útil, a l'únic vot que pot vetllar de debó pels interessos de Catalunya i, al cap i a la fi, a l'únic vot que pot evitar allò que poca gent desitja: un tercer tripartit.

Els prodigiosos tripijocs per a formar tripartits inversemblants malauradament ja ens els hem hagut de carregar en dues ocasions, i penso que moralment estem obligats a donar el vot que permeti evitar allò indesitjable, allò que enfosquiria encara més el nostre país i allò que, qui sap, potser ens entaforaria en un sot sense escapatòria possible. Aferrem-nos al canvi que propugna Convergència i Unió, única força veritablement assenyada, responsable i amb un líder de debó i no de pecotilla o excessivament pres de petulància i altivesa quan tot just acaba de sortir de l'ou, com algun dels que es presenta a la contesa electoral exhibeix. És en ocasions com la present quan la màxima “Convergència i Unió és l'únic referent nacionalista capaç de governar amb mans lliures” ha de seduir-nos i encaterinar.

Res més diàfan que uns resultats que donen 59 diputats a CIU, 33 al PSC, 16 a ERC i 11 a ICV. Una simple suma ens entreveu un tercer tripartit tot conformant 60 diputats, un més que CIU. Cal detenir-nos en aquest punt ja que, estimats lectors, no tinguin cap dubitació que si poden, els tres mosqueters es tornaran a unir per a enderrocar CIU. Més o menys legítim i democràtic? Tant se val! La poltrona és molt sucosa!

L'Artur Mas és gat escaldat i una gran part de la ciutadania de Catalunya també. És així com el verb “refiar” cal que sigui abolit de qualsevol conversa política on CIU hi tingui protagonisme i per contra, fer veure a aquells votants convergents potencials, a aquells qui ja es pensen que està tot donat i beneït i a aquells qui estan convençuts de les paraules d'en Montilla bo i admetent que el Tripartit no es reeditarà, que el seu vot és molt necessari pel canvi que tots somiem. El PSC està fent tot el possible per mobilitzar aquell electorat més reaci a votar al nostre país en benefici de les generals a Espanya, està buscant al capdavall el votant del PSOE, el més feblement català fent els discursos tal i com ells volen: en castellà.
Ens quedarem els convergents a casa tot veient-les passar o votant a una opció independentista encara immadura? Fem-nos nostre aquella dita tant nostre, tant catalana de “no és blat fins que no és al sac i ben lligat!”

Ara toca parlar d'economia

2010-11-13T02:11:00.000-08:00

Canvi. Aquest és el terme que més fàcilment s'escola per qualsevol de les converses d'àpats familiars, de joves cultivats sense facilitats per endegar el seu negoci o afligits empresaris que es veuen obligats a reduir personal. Molta gent està decebuda en molts aspectes amb aquest parell d'invents de tripartit, i sobretot aquest segon capitanejat pel senyor Montilla, que un servidor anomenaria més aviat tristpartit. L'han feta massa grossa. Escolteu, les coses es poden fer de moltes maneres, però de ben segur que aquest trispartit de Montilla-Carod i Saura, pitjor no les podia haver fet.

I davant de la malastrugança que hem hagut de suportar tots els catalans i catalanes en aquests set anys, només ens roman confiar que un govern sòlid, ferm i seriós conquereixi la Generalitat del nostre país després de la jornada de tria dels nostres electes. Deu sonar a obvietat però no convé perdreu de vista: la prioritat del proper govern ha de ser afrontar la crisi econòmica i fer renéixer la il.lusió de la nostra ciutadania. És aquesta la que ha de prendre el protagonisme i ha d'amarar-se d'iniciativa pròpia. Siguin ramaders, joves emprenedors, treballadors...ells són els que faran treure'ns el cap del pou, i no pas un trispartit exageradament intervencionista.

Una de les funcions cabdals d'un govern ha de ser la de donar impuls i facilitats a aquella gent que vol treballar de debó, i no pas situar-se com a fictici actor de la mateixa activitat productiva o sovint, com a entrebanc. S'ha d'obtar per la primera i si és així, a mitjà i llarg termini, es començarà a generar riquesa i prosperitat. En altres paraules, una de les missions prioritàries pel futur govern de la Generalitat en referència a la batalla contra la crisi, cal que sigui la de fomentar polítiques que ajudin a la productivitat del teixit industrial del nostre país, i molt especialment les PIMES. Únicament si es creix en productivitat d'una forma sostinguda, l'abundant nombre d'aturats iniciarà un minvament real, estructural i no pas conjuntural com es dóna per exemple, a l'època estival.

No mancat de rellevància tampoc, serà la qüestió de com el proper govern espera gestionar la fiscalitat perquè és clar, una pujada d'impostos general implica evidentment que la gent disposi de menys recursos i per tant, això va en detriment de possibles inversions que aquests volguessin fer o projectes a encaminar. Estretament lligat amb aquest darrer punt, també veurem com es planta cara a la banca, que tot exercint un poder de coercibilitat des del mateix govern s'ha d'aconseguir que comencin a fornir progressivament més crèdits a les empreses.

Probablement anar engreixant l'adminstració pública ha sigut un dels puntals del tristpartit, tanmateix això dels càrrecs de confiança o aquells organismes que no compleixen les expectatives desitjades hauran de ser suprimits per així reduir despesa pública del tot erma, estèril i inútil. Si es duu a terme adequadament, permetrà una injecció envejable de diners per a la Generalitat, que podran ésser administrats en aspectes de més reclam.

Totes elles simples pinzellades d'unes directrius que, de ben segur, configuraran el corpus en matèria d'economia d'aquell partit que delereja tornar a governar després de set anys en els quals li han impedit. Diuen que començar il.lusiona i per això cal que oblidem el teatralisme polític, i passem a la rigorositat política.

L'educació prescindible? NO!

2010-11-08T04:25:00.000-08:00

Molt recentment vaig sentir una d'aquelles estupideses contra tot allò que faci olor a Catalunya o el nacionalisme català que massa sovint tenen lloc al “Gato al agua” d'Intereconomía. El seu artífex fou un excessivament conegut Alejo Vidal-Quadras que no va dubtar a dir textualment: “Convergència i Unió prohíbe a los niños y jóvenes hablar castellano en los colegios de Cataluña”. Sí, torni a llegir-la i esbufegui apreciat lector. Tanmateix si hom llegeix i analitza les propostes i directrius bàsiques en materia d'ensenyament de Convergència i Unió, em temo que la màxima del Vidal-Quadras queda desvirtuada i totalment fora de lloc.

CIU va molt més enllà de bajanades i aspectes sense fonament. Vol incidir en les arrels de l'ensenyament en sí i equiperar-lo amb molts aspectes al que ens pertoca en comparació a altres països europeus. És d'aquesta manera com s'ha d'impulsar la restauració del nexe d'unió entre família i escola, institucions específiques i encarregades de dur a terme la coneguda socialització primària dels nostres joves. Cal entendre que l'educació no ha de ser un monopoli dels col.legis, sinó que l'establiment d'un marc de cooresponsabilitat entre ambdues esdevingui un fet habitual amb la única finalitat de garantir el dret a l'educació en un escenari de plena llibertat.

El fracàs escolar i el fenòmen de la generació nini, és a dir, aquells joves compresos entre 16 i 24 anys que ni treballen ni estudien, es troba en el focus d'atenció atès el fort augment que ha patit en els darrers dos anys. L'extraordinari nombre de 154.000 joves en aquesta situació no pot passar desapercebut per a un partit com Convergència i Unió que creu fermament en un sistema educatiu de qualitat com a eina per a afavorir l'acció responsable i la capacitat cognitiva que tot ciutadà ha d'assolir per a entendre la societat on ens movem i així esdevenir subjectes actius de la mateixa.

Però Alejo escolti, CIU sí que és molt conscient de la realitat cultural, lingüística i social del nostre país i per això sap que de cada centre escolar se n'ha de fer un centre de qualitat buscant l'eficiència que sempre ens ha caracteritzat. No ens movem per banalitats, però tampoc cedirem ni un pas per perdre la nostra identitat. Promulgarem que l'etapa educativa sigui més perllongada i amb un caràcter d'itinerari cultural i educatiu català obert al món que ens permeti potenciar el talent dels nostres alumnes al llarg de tot el sistema educatiu. Reprendrem i incentivarem valors que per antonomàsia ens hem guanyat els catalans i catalanes al llarg de la història: la cultura de l'esforç i la constància o l'esperit emprenedor entre d'altres. L'alumne que realment vulgui esdevenir quelcom en aquesta vida, ho serà. Reformarem tots els aspectes necessaris del sistema educatiu perquè pugui nodrir-se de tots aquells instruments bàsics per a poder excel.lir en la seva trajectòria acadèmica.

Finalment també treballarem perquè primer; la formació no sigui un mer tret distintiu de la gent jove, sinó que la gent adulta també confïi en la eduació permanent i així enriquir els seus coneixements i conseqüentment, obrir-se més portes al mercat laboral. Ens marquem l'horitzó d'altres països europeus capdavanters en aquest sentit, i en segon lloc; abolir tota aquella burocràcia que demostri ser coartiva pel ple desenvolupament de la tasca educativa que no és cap altra que ensenyar, estimular i orientar els alumnes al llarg de tots els seus anys tancats a les aules, i ara més que mai en un context econòmic que precisament el que s'ha de promoure és la racionalització i aprofitament de recursos.

Renéixer amb maduresa

2010-10-17T02:18:00.000-07:00

Una mica d'imaginació ja és suficient per a fer-nos entreveure una certa analogia entre els coratjosos miners xilens que vàren veure llum després de 69 dies colgats a 700 metres de profunditat i la situació del nostre país, que en un mes i escaig, té moltes possibilitats de sortir d'aquest atzucac on el tripartit ens ha entaforat. El 28-N és realment necessari, de condició sine qua non. Actuarà com a sedaç, com a garbell per a polir certs dirigents polítics. Alguns d'ells lligats de cap a peus a Madrid i d'altres embolcallats amb estelades fictícies que han preferit assegurar-se la poltrona aquests darrers set anys.

La llarga travessia pel desert sembla tenir un desenllaç proper. En Mas ho sap i la resta de la família convergent també. Tanmateix cal que sigui una convicció extesa per moltes de les llars d'aquest país: Convergència i Unió porta el canvi, el canvi de debó, el canvi anhelat. No són meres paraules que s'esbaixen amb un bri d'aire; Convergència i Unió ha sabut dur a terme una viva, aguda i intel.ligent oposició que l'ha fet més fort i segur de si mateix.

Mostra d'aquesta seguretat i solidesa d'idees és l'establiment del seu programa electoral en quatre eixos fonamentals dignes d'esment. En primer lloc i amb caràcter prioritari, el d'afrontar la lluita contra la crisi econòmica amb serietat i fermesa, confiant en l'important teixit empresarial del nostre país i reprenent valors com la iniciativa personal o la cultura de l'esforç. Convergència i Unió tampoc deixa de banda l'Estat del benestar que, massa sovint en èpoques de vicissituds econòmiques, veu perillar la seva sostenibilitat. Per això des de la Federació nacionalista es revalidaran en el seu programa aquelles polítiques públiques que vetllin pel benestar de la societat. En tercer lloc, la unívoca aposta pel dret a decidir que es manifesta amb el teló de fons de la voluntat i desig del poble de Catalunya. Tota Nació és lliure d'escollir el seu futur, i Catalunya ho aconseguirà amb cap més límit que la pròpia democràcia. És així com s'ha establert el concert econòmic, evident reclam majoritari del nostre país.

Per últim emperò no mancat de rellevància, des de Convergència i Unió es creu en l'abast més ampli que cal que adopti la política, entès com necessari punt d'unió entre les institucions i la seva gent. La política ha deixat de ser únicament dels polítics, totes les persones sigui quina sigui la seva manera de treballar per a un país millor -entitats cíviques, organitzacions empresarials, sindicats o simples moviments socials-formaran part del canvi.

La gran errada de l'Independentisme

2010-09-02T14:28:00.000-07:00

Com de la majoria és sabut, les eleccions al Parlament de Catalunya es troben al tombar la cantonada. Tot i així, aquestes de la tardor tenen certes particularitats; entre elles l'apogeu del corrent independentista, en gran mesura escenificat pel teló de fons de la apoteòsica manifestació del 10J a Barcelona. Traducció política del mateix és el naixement primer de Reagrupament l'any 2009 liderat per Joan Carretero (encara que els orígens cal cercar-los com a escissió crítica d'ERC el 2006) i més recentment de forma més lligada a la mobiltizació social, de Solidaritat Catalana encapçalada pel com a mínim carismàtic Joan Laporta a més a més d'Alfons López Tena i Uriel Bertran.
Sigui com sigui, la reunió que vàren mantenir fa pocs dies els dos principals líders d'amdbós grups polítics amb la fi de presentar candidatura conjunta no va fructificar i finalment no es donaran el bracet. Gran equívoc aquest. Si el 10J va servir per alguna cosa, fou per manifestar el desig de veure una traducció política del desencís envers Espanya i això, a ulls de molts, significava aclamar la més que mai possible independència. Però no, ells han preferit la divisió enfront el que feia falta, la unitat. La voluntat d'una bona part del poble català ha estat esmicolada pels personalismes d'uns dirigents mancats de bagatge polític, moral però sobretot, ètic. Sols els hi romandrà la perdurable i eterna saviesa d'independentistes de debó com el centenari Moisès Broggi o l'arxiconegut exdirigent polític Heribert Barrera, tot oposant-se a unir-se a cap dels dos partits atesa la seva negativa d'incórrer junts a les urnes.

"Españolitos i Catalanets"

2010-07-12T09:45:00.000-07:00

De lamentables, ignorants i inoportunes només es poden titllar les darreres declaracions dels dos líders més retrògrads del panorama polític català actual en referència a la comparativa que van fer del 10J i la victòria d'Espanya al Mundial.
Per una banda el jove líder de Ciutadans, Albert Rivera, i per altra, la pomposa descendent de Josep Piqué al capdavant del PP català, Alícia Sánchez Camacho.
No donar suport a una multitudinària manifestació, de caire clarament històric tot marcant un abans i un després per a Catalunya, no deixa de ser més o menys justificable, però el que a ulls de molta gent resulta ser més aviat inapropiat és dir que els individus que la nit del 11J vàren esclafir d'alegria i joia al veure la seva selecció de futbol proclamar-se campiona del món són aquell segment de la població catalana que realment representa l'esperit del poble català en detriment de tots aquells que vàrem recórrer dissabte el Passeig de Gràcia de forma pacífica i democràtica preconitzant el nostre dret a decidir i el rebuig a tota retallada del nostre Estatut per part del deslegitimat Tribunal Constitucional.
No sé si els dos polítics abans esmentats van ser informats dels greus incidents que unes 25.000 persones de les 75.000 que en total es vàren aplegar a la Plaça Espanya de Barcelona van provocar tot anant a celebrar salvatgement el triomf de la selecció, perquè si realment és així, tinc vergonya aliena d'ambdós.
Crec que l'opinió majoritària és que ningú es pot sentir identificat per aquests degenerats que van cremar contenidors, provocar danys a vehicles de l'autoritat policial, encendre arbres a l'Avinguda Maria Cristina o fins i tot un camió al carrer Rius i Taulet, entre altres bàrbares actuacions.
Tot plegat, es va saldar amb 21 detinguts i una quarantena de ferits de 25.000, mentre que dissabte cap incident remarcable va tenir lloc entre el milió i mig de catalans i catalanes que vam expressar lliurement el que ens mereixem.
Si realment estem representats pels “españolitos” enlloc dels “catalanets”, realitat de la qual procuro defugir, ens ho hauriem de fer mirar en aquest país.

A reveure, President

2010-07-03T14:52:00.000-07:00

Joan Laporta s'acomiadava fa escassos dies de la presidència del Futbol Club Barcelona, lloc que ha ocupat durant 7 gloriosos anys.
Pensar en el mandat d'en Laporta és sinònim de pensar en els millors anys que ha viscut tota l'entitat barcelonina, i en especial èmfasi, la secció futbolística.
Malgrat l'innegable catarsi que tots els culés hem pogut assolir durant aquests anys celebrant els gols i, encara més important, veient com el nostre equip es feia respectar a nivell internacional pel seu majestuós joc, la tasca del President no s'ha quedat aquí.
En Laporta ha donat significat a allò que sempre hem volgut mostrar arreu, allò que tothom coneix com a “més que un club”. Ell ha sigut el responsable de capitanejar i dotar el Futbol Club Barcelona de més catalanisme, solidaritat i universalitat. Ell ha sigut l'únic president valent d'enfrontar-se als violents “Boixos Nois”, rebent fins i tot amenaces per ell i la seva família, i acabar d'una vegada per totes amb els seus comportaments degradants dins el Camp Nou.
El seu èxit com a màxim mandatari del FCB no només s'ha vist reflectit en un inigualable palmarès, obtingut de les mans de la millor aposta com entrenador que podia fer com ha sigut en Pep Guardiola, sinó que ha aconseguit crear un Barça modern i innovador, amb ànima pròpia, capaç de fer-nos enorgullir de tenir el cor blaugrana.

Toros i torero

2010-06-29T16:28:00.000-07:00

Absurdes vagues, repetides demores, fàcils i ja coneguts subterfugis, canvis a última hora mancats de sentit, obres aquí, allà i més enllà...totes elles expressions que només poden tenir un enllaç amb RENFE rodalies.
Sé que hi ha una vasta reiteració dels mals que tots els usuaris diaris com jo patim per culpa d'aquest ineficient servei, però a la fi del meu primer any com a afèrrim del mateix, em sento moralment obligat de fer palesa, tal i com molts altres toros com jo ja han fet prèviament, la certesa: RENFE rodalies fa pena.
Nosaltres, els toros, aquells que creiem convenient, ens sentim obligats, tenim la necessitat (…) d'utilitzar citat servei, som objecte de tota mena de punyetes que sovint fan perdre'ns les ganes d'agafar el tren mai més. Ells, rodalies, el servei abans controlat merament per Madrid i ara des de fa uns mesos per la Generalitat, no és res més que el clar exemple de la poca inversió (sobretot de Terrassa en amunt) i de la manca de responsabilitat per aquells que s'hagin de sentir aludits.
Ells en el seu conjunt són els que jo titllo com a torero/s, en tant que empren la seva privilegiada situació de superioritat enfront nosaltres, els toros, per fer-nos marejar i oferir-nos un servei que deixa molt a desitjar. Ens fan anar d'aquí allà, amb canvis de combois a l'últim instant que ocasionen més d'una corredissa, amb oferiment de serveis mínims per culpa de vagues que per exemple, tenen com a objecte, aconseguir 50 places d'aparcament pels maquinistes a l'estació de Sants...
Però què coi està passant en aquest país? Això és un insult al suposat estat del benestar del qual ens nodrim!
Fictícia posició de superioritat la que jo considero, perquè de tots és sabut que quan el toro (i en aquest cas en som uns quants) es rebel.la contra l'artífex de tal trist i decebedor desenllaç com és la mort d'un animal, pot propinar banyades profundes al torero.

Eyjafjallajökull i la rauxa catalana

2010-05-09T09:47:00.000-07:00

La Terra es remou per segona vegada consecutiva en menys d'un mes i crea novament el desgavell a molts aeroports del vell continent. La fúria, còlera i rauxa que qualsevol erupció volcànica porta intrínsicament, posa de manifest fins a quin punt els humans en som de vulnerables i dependents de la gran naturalesa mare.
Rauxa, connotació sempre lligada al temperament dels catalans i catalanes com a poble, com a sentiment d'identitat catalana (…) com a tret diferenciador i sovint malavingut per a Ells és el que se'ns pot manifestar quan ens busquen les pessigolles. Nosaltres, els catalans, podem i hem de ser com aquests volcans islandesos de noms pràcticament inpronunciables que en un moment determinat, donades unes circumstàncies proclives al seu pronunciament, ens manifestem en contra d'allò que vol anar a contracorrent del nostre país, d'allò que ens volen imposar sigui com sigui, d'allò que pretén fer del respecte que ens mereixem, un motiu de mofa i burla.
Si la tan anhelada sentència de l'intérprete supremo de la Constitución Española de 1978, es demora per gaire temps més o encara pitjor, si aquest es manifesta amb un fallo que trosseja, esmicola i fa malbé la nostra voluntat exemplificada en la màxima norma fundacional i institucional com a poble i vehicle bàsic d'adopció de competències, aprovada per les Corts Generals i refrendada pel poble català, caldrà ser talment com la rauxa del volcà a l'entrar en erupció. Haurem de mancomunar esforços més enllà d'ideologies per a demostrar'ls-hi el nostre descontentament i si cal, començar a pensar, a llarg termini, fins a quin punt Ells ens són positius i favorables per a la nostra autodeterminació.

Cartells que couen sentiments

2010-04-18T04:18:00.000-07:00

La proposta artística en àrab situada en cartells publicitaris des del passat dimecres 7 d'abril i que romandrà fins el proper dia 25 d'aquest mateix mes pel centre de Manresa ha creat un malestar i disconformitat en general.
L'objecte de l'obra de caire artístic és el de voler mostrar fins a quin punt la societat en la qual vivim és heterògenia, marcada per una vasta diversitat social i en última instància, com tota obra d'art, causar un efecte sobre l'espectador, remoure-li sentiments (ja siguin de caire emotiu, d'aversió, simpatia, afinitat...). De ben segur, que aquesta última finalitat s'ha assolit amb escreix!
Ara bé, jo em pregunto si aquesta mobilització social ve causada per la menor o major avinença i acostament al projecte en si, o perquè el que realment enutja als manresans és que estigui redactat en àrab. Inevitablement, tendeixo a pensar en aquesta segona possibilitat. Llavors em pregunto: si el projecte artístic Subtextos hagués escollit una altra llengua incomprensible i il.legible per a la majoria de gent com el xinès o el rus sense traducció adjunta com el cas que ens concerneix, hauria provocat el mateix rebuig i antipatia?
L'element d'impacte que els seus creadors vàren buscar a l'hora de crear l'obra s'ha fet palès a la nostra capital, malgrat diferir en l'efecte que va provocar en d'altres localitats com Cartagena i Palma de Mallorca on els rètols van despertar interès i mobilització social positiva.
Em costa digerir l'afirmació que va fer un dels seus responsables tot assegurant que aquesta reacció visibilitzava un racisme subterrani en els manresans. Potser no va tan equivocat, però.

“No està permès fumar EN les instal.lacions de la UPF”

2010-03-07T03:25:00.000-08:00

Amb aquest fabulós lema és com la Universitat on jo estudio posa de manifest una norma prescriptiva tot prohibint explícitament l'activitat tant indubtablement perniciosa com és fumar. Tanmateix les meves línies no van encaminades a qüestionar, donar la meva opinió sobre els que fumen, la Llei envers el problema o res per l'estil, sinó que més aviat em serveixen com a punt de partida per a una punyent i mordaç crítica envers la degradant situacio del català a la Universitat Pompeu Fabra.
Per a aquells que encara no se'n hagin adonat, aquesta norma està mal redactada a l'utilitzar la preposició EN enlloc d'A, com li correspon en català. Podem copsar sense massa miraments, la influència negativa que ha tingut el castellà en aquell intel.lectual que va tenir el setze ous d'escriure tant lamentablement aquesta prescripció. Però encara és mes greu, si hi cap, el fet de no haver-hi cap mena de filtre per a polir-ne l'escriptura per part de cap individu de l'esmentada Universitat atesa la condició d'ésser mostrada com a emblema de la campanya anti-tabac que em sembla genial òbviament, però sense destrossar encara més la nostra llengua siusplau.
És relativament comprensible, raonable i respectable que les llengües en general (no només el català evidentment) pateixin un decaïment en la seva riquesa via oral lligat a una inevitable dinàmica global de simplificació de les mateixes, malgrat sota el meu punt de vista ser totalment imperdonable i inqüestionable que aquestes doloregin el declivi també en la via escrita. I encara hi ha més: si això succeix en una Universitat on a priori la gent conreada acadèmicament parlant no hi falta i aquesta s'anomena Pompeu Fabra, encarregat de la superba i arreu ben reconeguda normativització del català a principis del segle passat, sembla un insult a la seva persona i memòria.
No tindria tanta importància un fet així ja que en tant que som humans, la perfecció és utòpica, però el dramàtic és que això no és un cas aïllat a la meva Universitat.

Allargar l'educació obligatòria fins als 18 anys?

2010-02-14T07:34:00.000-08:00

El Ministre Ángel Gabilondo es nota que fa temps que no fa un tomb per a algun dels centres educatius sinó es per inaugurar-lo. Però potser seria intressant que els seus assessors l'informéssin millor de quina és la realitat que es viu als nostres col.legis, tant a nivell català com estatal, abans d'endegar reformes educatives de tal índole.
Aquesta realitat no és altra que la que s'exemplifica en barbaritats docents com la de deixar passar de curs un alumne que suspèn cinc, sis i les assignatures que faci falta amb exactament el mateix valor que aquell alumne amb una mitja de notable. S'exemplifica també amb la dèria que hi ha de voler equiperar i homogeneïtzar les classes quan això és del tot infructífer ja que és totalment respectable que hi hagi alumnes brillants, alumnes notables, alumnes mediocres i alumnes que els llibres no els motiven ni per llegir-se l'índex. I quin problema hi ha en això? Cap. Un adolescent de 15 anys pot saber perfectament que els estudis no són la seva perdició i que prefereix entrar al món laboral un cop obtingui el graduat en ESO (per mèrits propis o per mèrits del cap d'estudis del centre) que haver d'aguantar més temps entre classe i classe. Es poden imaginar el que significaria ara per aquest estudiant retenir-lo tres anys més?
I de fet, el que s'està intentant i certament aconseguint, és el de fer que tots els joves tinguem un títol, malgrat aquest sigui bàsic i el camí per a assolir-lo ens l'hagin aplanat de tal forma que suspenent les assingnatures que ens vingui de gust l'assolirem de totes maneres. Aquest no és el camí senyor Gabilondo. Potser el que realment us amoïna no és el problema en si, sinó la imatge que dóna l'Estat Espanyol d'analfabet, m'equivoco?
Però el que realment ens hauria d'amoïnar es que l'estança a les escoles fós realment profitosa, eficaç i efectiva i no aclamar arreu d'Europa que ara els nostres estudiants s'instrueixen fins als 18 anys, encara que seria més adient dir que simplement romanen i vagarejen fins als 18 anys per les classes dels nostres centres educatius.
Educació de qualitat i no de quantitat, si us plau.

Pseudo Pasqual Maragall

2010-01-20T16:19:00.000-08:00

Barcelona es presenta com a candidata als Jocs d'Hivern del 2022 davant la estupefacció i grata sorpresa que ens produí a una gran majoria de catalans i catalanes, no pas als aragonesos i aragoneses, de ben segur. Un esdeveniment d'aquesta índole i magnitud, perfectament comparable als formidables Jocs Olímpics de Barcelona 92, donaria un nou impuls al país, que prouta falta ens fa. Potser sí que és cert que Catalunya viu a cops de macroesdeveniments com el darrerament esmentat i per tant, 30 anys més tard, deu ser hora d'aquesta nova empenta.
L'alcalde de la ciutat comtal, Jordi Hereu, ha posat de manifest el seu desig de reviure el somni olímpic en primera persona tot invocant la capacitat i experiència de la capital, fent referència al gran èxit de Barcelona 92 liderat pel molt honorable president Pasqual Maragall. Malgrat tot, abans era abans i ara és ara, moltíssimes coses han canviat, i una d'elles en l'àmbit polític. Un alcalde honorat, carismàtic i respectat arreu enfront un alcalde desprestigiat, superficial i sovint criticat. Indubtablement que prendre la decisió de presentar la seva ciutat com a candidata no deu haver sigut fruit d'una maquinació efímera i sense un mínim consens per part del senyor Hereu i companyia, però cal veure l'assumpte que ens ocupa des d'una certa perspectiva objectiva. Si bé és cert que seria de barrut negar les ganes de veure la nostra capital vestida d'olímpica novament, seria interessant veure el segon sentit que se li pot atribuir a la intenció de l'alcalde d'intentar fugir cap endavant atansant-se les eleccions municipals previstes pel maig del 2011. Una gran pre-campanya electoral per al respectable Jordi Hereu, que sense cap mena d'hesitació, li pot comportar resultats desitjables.

Llengua Malaltissa

2010-01-20T16:18:00.000-08:00

La llengua catalana, aquella llengua que jo estimo i estimaré, respecto i respectaré i defenso i defensaré sigui on sigui, em preocupa en gran mesura. No són simples cabòries o cavil.lacions sense fonament, sinó que, en més o menys grau, són fets palpables. Fets que em porten a pensar d'una forma excessivament afines al dramatisme, derrotisme o apocaliptisisme per a molts dels lectors, però que, a ulls d'un jove estudiant com jo marcat encara per l'ignorància, són les que primen dins meu. Fets que sorgeixen de situacions en què veig com la meva llengua perd identitat dia rere dia, on perd esplendorisitat, on perd parlants, on deixa de ser utilitzada com a llengua vehicular per a quedar escombrada com a llengua minoritzada. La meva llengua és vulnerada i aixafada per aquella altra d'en Quijote i companyia, clarament més poderosa socialment parlant. La meva llengua amb prou feines se sent en els àmbits que darrerament em moc, i si se sent, és de forma testimonial. Àmbits com puguin ser els trens de RENFE, la Universitat...tots ells ubicats a Barcelona i rodalies. Sé que la prevalència del castellà enfront el català a la zona metropolitana no és una cosa d'avui dia, ja que, entre altres raons, Catalunya sempre ha sigut un país d'acollida, però potser si que estem arribant a un punt on el català està quedant delegat a una segona categoria de forma molt clara. I tot això em turmenta. Malgrat la normalització de la nostra llengua d'ençà l'arribada de la democràcia, malgrat la preeminència en el nostre territori de mitjans de comunicació que utilitzen el català, malgrat la existència de moviments i associacions que vetllen pel català, malgrat disposar d'institucions polítiques correposes amb la causa catalana...el cert és que hi ha un clar empobriment de l'ús del català lligat a un inevitable context global acompanyat d'un minvament de la utilització del mateix en tots els estrats socials habitants al país.
I el jovent hi tenim molt a dir en la situació, ja que ens agradi o no, som els que haurem de defensar-la o bé destrossar-la. Des del meu punt de vista, en trets generals, estem tendint a aquesta segona opció. Repeteixo: lamento donar una visió tant negativa del tema.

La Plaça del Ciment

2010-01-20T16:16:00.000-08:00

El passat dijous 3 de desembre l'agrupació política de la JNC (Joventut Nacionalista de Catalunya) va protagonitzar un acte de caire reivindicatiu a un dels racons més encimentats i alhora més criticats de la ciutat de Manresa: la Plaça de la Reforma, tot rebatejant-la amb el nom de Plaça del Ciment, indubtablement molt més adient atesa la seva aparença.
L'acte, que va tenir la presència dels mitjans de comunicació, va voler deixar palès per una banda la mala elecció que es va fer del projecte i per un altra la desastrosa gestió que fins ara s'ha dut a terme i que s'està duent a terme encara ara.
L'aspecte que presenta aquesta pífia de l'arquitectura moderna, trencant tota mena d'harmonia amb el seu entorn, i sobretot amb la majestuosa Basílica de la Seu, fa prendre d'una forma llastimosa, el protagonisme a la entrada sud de la ciutat. De fet, aquesta obra no ha estat exempta de crítiques des del primer dia que es iniciar. Diversos han sigut els col.lectius i gent del carrer que, d'una forma objectiva i desvetlladora, han posat de manifest la seva total disconformitat envers l'esmentada Plaça de la Reforma o Plaça del Ciment, com vostès desitgin.
A més a més, la JNC també va voler mostrar com aquest model de places infectades de formigó per tot arreu no són un cas aïllat a la nostra ciutat, sinó que en un cartell hi vàren mostrar altres fotografies de places com la de Valldaura, St.Domènech o Gispert que segueixen la mateixa línia “d'arquitectura innovadora”.
Així que, estimats lectors, d'ara en endavant, recordin que aquella Plaça que trenca amb tot el que se li posi al costat vista sigui des d'on sigui, rep el nom de Plaça del Ciment.

Manresa salvatge

2010-01-20T16:04:00.000-08:00

A cavall del poble de Santpedor i la capital del cor de Catalunya tot anant per la carretera que pren el nom de la primera localitat, i just havent sortit del nucli residencial de Pineda de Bages si ens dirigim cap a Manresa o viceversa, trobem un dels clars exponents de la Manresa Salvatge, les dues rotondes que fan fluir el trànsit provinent de l’Eix Transversal.
Aquest exemple d’obra pública/vial a les proximitats de la capital del Bages és l’encarrregada de donar la benvinguda a tots aquells turistes (encara que seria més adient dir “gent de pas” a causa del poc reclam turístic que té Manresa) que en gran mesura provenen tant de terres de ponent com de terres gironines, exemplificant així l’ús que té l’Eix Transversal.
El trànsit que soporta aquesta carretera de Santpedor és molt alt sobretot els dies de cada dia ja que és el camí gairebé obligatori per a tota aquella gent que viu a localitats pròximes a Manresa i que s’hi desplaça per a dur a terme la seva jornada laboral.
Ara bé, l’estat en què es troben aquestes dues rotondes ja esmentades d’ús obligatori per a tanta i tanta gent és digne de ser criticat. Ja sé que porten molts anys en l’estat desolador que presenten a dia d’avui i ja sé també que molt possiblement poc importa als conductors si hi ha males herbes o no si igualment els hi fan la seva funció, que no és altra que rodejar-la. Tanmateix, el que veuen els nostres ulls cada dia encara que ho intenten evitar o obviar quan hi circulem és lamentable i penós. L’estat de deixadesa de la seva vegetació crescuda anàrquicament és tan gran que aquell tros de terra sembla més propi d’una sabana africana. Un exemple més de la poca cura que tenim de la vegetació a les nostres contrades si ho comparem amb d’altres.
No crec que comportés gaires mals de cap mancomunar esforços per part dels dos ajuntaments més involucrats amb l’afer: Sant Fruitós i Manresa. El primer per a pertanyença del territori i l’altre per a defensar i millorar una de les entrades més concorregudes al seu nucli urbà, i d’aquesta manera, intentar posar una mica de decència i sentit comú en aquells aspectes que poden semblar petits o irrellevants però que no deixen de ser aquells que la ciutadania reté en les seves retines.